Apunts sobre partits polítics i Internet

Hopkin. La desintegración de la UCD: Una interpretación organizativa. 1992

2008-11-13T15:57:00.002+01:00

Panebianco proposa la tornada als estudis de la dinàmica organitzativa dels partits polítics, en oposició als enfocaments sistémics i sociològics. La seva crítica se centra tant en «el prejudici sociològic» —la idea que els fenòmens polítics es reduïxen a la dialèctica de classes socials— com en «el prejudici teleológic» —l'explicació de les activitats de les organitzacions polítiques en funció dels seus objectius—. Per la seva banda, Panebianco defineix els partits en funció de la seva activitat, que s'enllaça amb el seu entorn polític i social. El model de Panebianco gira entorn del concepte d'institucionalització, que pot definir-se en termes molt generals com la capacitat d'una organització per a perpetuar-se. La definició més clàssica d'aquest concepte ha estat la de Huntington (Political order in changing socielies, New Haven, Yale University Press, 1968), que va proposar quatre dimensions de força institucional: adaptabilitat/rigidesa, complexitat/senzillesa, autonomia/subordinació i coherència/desunió. Panebianco manté les últimes dues dimensions, que versen sobre l'autonomia i coherència (Panebianco l'anomena sistemització) d'una organització; la coherència depèn de l'existència d'un ampli consens intern respecte a les fronteres funcionals del partit i els procediments per a la regulació de conflictes interns. La seva crítica es basa que aquestes dimensions són difícils de relacionar entre si en les anàlisis empíriques i, per tant, convé limitar-se a les dues dimensions que s'afecten mútuament: és a dir, si augmenta l'autonomia, tendeix a augmentar també la coherència.

Panebianco defineix la institucionalització com un «procés per mitjà del qual l'organització incorpora els valors i objectius dels seus fundadors ». Per a ell, la condició d'institució suposa que l'organització passa de ser un mitjà per a aconseguir una fi concreta a ser una fi en si mateixa. Ara bé, Panebianco proposa que el nivell d'institucionalització que arriba a un partit depèn del model originari i del subsegüent desenvolupament d'aquest model; presenta així una tipologia sobre la base dels diferents models originaris i als diferents nivells d'institucionalització que solen arribar a. Per altra banda, afirma que la institucionalització es pot mesurar segons l'autonomia de l'organització respecte al seu entorn i segons la sistemizació (coherència o cohesió sistémica) o grau d'interdependència dels seus diversos sectors interns.

Panebianco conceptualitza l'autonomia en funció d'unes relacions d'intercanvi de recursos amb el seu entorn; per exemple, si es tracta de recursos financers, un partit pot defensar els interessos d'una organització externa en l'àmbit parlamentari en canvi de contribucions als seus fons. Altra possibilitat és la representació de certs interessos socials en canvi de la participació en les activitats del partit dels membres d'un grup social, com és el cas de molts partits laboristes. Aquí, l'organització arriba a la condició d'autònoma a l'arribar a controlar directament aquests processos. La sistemització es refereix a l'estructura de poder dintre del partit; si l'organització concedeix molta autonomia als seus subgrups interns per a aconseguir els seus recursos (necessaris per a les relacions d'intercanvi amb l'entorn), llavors es tracta d'una sistemització reduïda.
La sistemització suposa la interdependència d'aquests subgrups i s'assegura pel control centralitzat dels recursos organitzatius. En la realitat empírica una sistematització limitada sol ser conseqüència de l'heterogeneïtat de l'organització que implica que els diferents subgrups obtenen els seus recursos polítics de sectors externs diferents. A més, ja que un partit polític és una organització voluntària, una qüestió fonamental és la de la participació: l'organització ha de mantenir la participació dels grups i individus que ho componen per a sobreviure, i per als militants en els nivells més baixos de l'organització la participació és el seu principal recurs. En la conceptualització de Panebianco aquest problema es resol per mitjà de la distribució d'incentius col·lectius (ideologia i identitat) i selectius (poder, status, incentius materials), idea adaptada de la teoria de Mancur Olson sobre la participació en els grups d'interès. Per tant, la centralizació del control sobre les zones d'incertesa organitzativa no pot realitzar-se a despit de la militància del partit.

Com ja s'ha dit, aquests dos criteris d'autonomia i coherència/sistematització ja estaven presents en l'obra de Huntington. No obstant això, en el treball de Panebianco la seva conceptualització resulta més rigorosa, i amb Sartori (Concept misformalion in comparalive
politics, «American Política] Science Review», 64, 1970, págs. 1033-1053) es proposen cinc indicis concrets d'institucionalització que resulten fàcilment aplicables a casos empírics:

1. El desenvolupament de l'aparell central extraparlamentari del partit. Si aquest aparell està burocratizat i realitza un control centralitzat dels òrgans intermedis i perifèrics del partit es tracta d'una organització institucionalitzada.
2. L'homogeneïtat de les estructures organitzatives d'un mateix nivell jeràrquic. Si les associacions locals s'organitzen de manera semblant en tot el territori nacional es facilita la institucionalització. Com en el punt anterior, es refereix a la dimensió de la sistemizació.
3. El finançament. Un partit institucionalitzat hauria de tenir un sistema de finançament basat en un flux constant d'ingressos procedents d'una pluralitat de fonts, el que evita que una organització externa pugui exercir algun tipus de control sobre les activitats del partit.
4. Les relacions del partit amb les seves organitzacions properes. Un partit molt institucionalitzat domina totalment aquestes relacions; un partit poc institucionalitzat, o té una relació de dependència amb una organització o té relacions amb una organització feble. Com en l'aspecte del finançament, es refereix a la dimensió de l'autonomia.
5. El grau de correspondència entre els estatuts del partit i l'estructura de poder real en el seu interior. Per exemple, en un partit institucionalitzat els actors que es troben en les posicions dominants gaudeixen d'una autoritat formalment reconeguda i estan legitimats des de dintre, en comptes d'imposar-se des de fora.
Es tracta de l'autonomia del partit respecte al seu entorn o, dit d'una altra manera, de la claredat de la definició de les fronteres entre l'organització i el seu entorn (el que recorda les fronteres funcionals de Huntington).

El model de Panebianco descansa en una conceptualització d'una organització política com una estructura de relacions de poder (sent aquest definit com el control sobre recursos, o zones d'incertesa, en l'organització). Així doncs, un partit és dirigit per una coalició dominant, la coherència de la qual depèn de la concentració de control sobre els recursos necessaris per al funcionament de l'organització. En un partit institucionalitzat hi ha una coalició dominant estable, el control de recursos està centralitzat i no existeixen subgrups autònoms que controlin zones d'incertesa.

Hopkin, Jonathan (1992); "La desintegración de la UCD: Una interpretación organizativa"; I Congreso de Historia Contemporánea de España, Salamanca, abril de 1992

Hopkin. Political Decentralisation and Party Organisational Adaptation. 2002

2008-11-13T15:36:00.002+01:00

Panebianco veu els partits com organitzacions, més que simplement com les parts d'un sistema de partits, i per tant accentuen la dinàmica interna que condicionen la capacitat dels partits per a adaptar-se de manera òptima a canvis ambientals. En particular, ell col·loca la gran èmfasi sobre el concepte de institutionalizació i les rigideses que s'imposen en les organitzacions de partits, i accentua els efectes dels orígens d'un partit sobre aquest procés de institutionalizació. Aquesta perspectiva és important perquè això mou l'anàlisi més enllà d'una avaluació simple, de la posició d'un observador extern, del que seria 'racional' per a un partit per a fer un canvi del seu ambient.

En canvi això ens permet entendre per què els partits sovint tindran la gran dificultat en l'adaptació satisfactòriament a tals desafiaments, i per què poden ocórrer canvis dramàtics del comportament electoral quan el procés 'de desnacionalización' s'engega. Finalment, Panebianco proporciona un mapa conceptual que és útil al reconstruir la dinàmica de l'organització; els conceptes ell introduïx (com l'èmfasi sobre incentius diversos que afronten a actors de partit o la importància de recursos polítics o el control de ' les zones d'incertesa ' en l'organització de partit pot ajudar a traçar un mapa de canvis dels funcionaments interns del partit.

Hopkin, Jonathan (2002);"Political Decentralisation and Party Organisational Adaptation: A Framework for Analysis"; Paper presented at Fourth European Urban and Regional Studies Conference, Barcelona, 4-7 July 2002.

Pappalardo. The Rational Paradigm in Political Science. 1991

2008-11-13T15:24:00.002+01:00

La "lógica de acción colectiva" de Mancur Olson es una extensión de la paradoja de votación a la participación democrática en general. Su razonamiento concierne a todas las instituciones o las organizaciones que ofrecen los bienes, que son "públicos" "o colectivos" de los cuales no pueden impedir a ningún individuo afectado disfrutar independiente de su contribución a su producción. El problema, similar a la de votación, es que actores racionales no contribuirán en absoluto; por consiguiente los bienes colectivos no será producidos, a no ser que la coacción lo obligue, o que algún incentivo externo se use para hacer cumplir la participación sobre los "free riders" (Olson 1965, pp. 22-36,44).

Olson deliberadamente excluye la participación electoral del alcance explicativo de la teoría (1965, pp. 61-62, 164). Aún la participación puede asumir formas más complejas (p. ej., apoyando y la organización) que tanto Olson como otros autores tratan de justificar - en mi opinión, sin éxito). Su fracaso se relaciona con el análisis de bienes colectivos en términos "de subproductos" de los supuestos incentivos selectivos. Este análisis mantiene que sólo tales incentivos podrían inducir a un actor racional a participar, pero agregan que una parte de los recursos adquiridos de este modo será invertidos por la organización en la producción de bienes colectivos (Olson 1965, pp. 51, 132-34).

En realidad, si las ventajas colectivas como tal no pueden movilizar la participación, produciéndolos es al menos un gasto irracional de recursos sobre bienes que la gente podría necesitar, pero para el cual ellos no quieren "pagar". La alternativa racional, entonces, debería ser invertir cualquier recurso "el exceso" en incentivos más selectivos más bien que en el colectivo.

Pappalardo, Adriano (1991); "The Rational Paradigm in Political Science: Persistent Anomalies and the Role of Sociology"; Sociological Theory, Vol. 9, No. 2. (Tardor), pp. 228-231

Hopkin. Political Decentralization, Electoral Change and Party Organizational Adaptation. 2003

2008-11-13T15:11:00.003+01:00

El reclutament polític ha estat durant molt temps establert en el partit. Una de les sorres claus en la política interna de partit és el desenvolupament de carreres polítiques individuals (Michels, 1962; Wellhofer i Hennessey, 1974; Panebianco, 1988). Fins i tot si rebutgem l'acostament de 'econòmic' simplista (que els polítics simplement busquen els seus propis interessos materials), la recerca de carreres polítiques segueix sent important, ja que qualsevol polític que espera insistir en la realització d'un projecte polític ha d'aconseguir tenir accés a les palanques de poder.

La selecció dels candidats en els partits occidentals ha sofert canvis significatius en anys recents, amb la participació creixent directa de la massa en el procés, per votacions de socis i eleccions primàries (Hazan and Pennings, 2001). No obstant això, fora d'EU aquests canvis no han permès al candidat seleccionat evitar el control d'elits de partit, ja que l'opció de triar als candidats potencials i la ratificació dels resultats dels vots de la selecció, tendeixen a romandre en les mans de líders de partit(Hopkin, 2001).

La segona arena important de conflicte és el reclutament i el desenvolupament de la carrera de les elits de partit no parlamentàries. Un dels trets de l'aparició de ' els partits de cártel (Katz i Mair, 1995) és l'ocupació de recursos estatals per a consolidar organitzacions de partit, i el reforç de les oficines centrals dels partits i la burocràcia territorial amb el finançament estatal. Encara que molt sovint aquestes estructures siguin controlades per les elits parlamentàries per si mateixes mateixes (Mair, 1994: 12-13), hi ha una estructura de carrera en la burocràcia de partit que no necessàriament implica l'elecció a l'oficina pública. Aquesta burocràcia té els seus propis interessos corporatius i el desenvolupament burocràtic té intrínsecament tendències de centralizació (Panebianco, 1988: ch. 12).

Campanyes:

Altra arena important per al conflicte intern és l'activitat electoral. En aquest escenari, control de ' les zones d'incertesa ' (Panebianco, 1988) com l'estratègia de campanya, el discurs de partit i les ofertes programàtiques estaran essencialment en les mans del comandament central i haurà poc espai per a les elits de partit regionals per a desenvolupar una estratègia diferenciada. Els candidats de partit seran ' els delegats del comandament de partit nacional. Aquest argument és una reflexió justa de la situació partits en la seva majoria britànics (el laborista i el Conservador) abans de les reformes recents.

Hopkin, Jonathan (2003); "Political Decentralization, Electoral Change and Party Organizational Adaptation: A Framework for analysis"; European Urban and Regional Studies; 10; 227

Lamprinakou. "The Party Evolution Model: An Integrated Approach to Party Organisation and Political Communication". 2008

2008-11-10T17:50:00.002+01:00

És important notar que la ciència política ha ofert la font principal dels models que expliquen i analitzen els determinants de comportament de partit. Aquests inclouen el partit de masses de Maurice Duverger (1964), el partit catch-all de Otto Kirchheimer (1966), el partit electoral professional d'Angelo Panebianco (1988), Richard Katz i el partit cártel de Peter Mair (1995) i l'acostament d'elecció racional de Downs (1957).

Encara que aquests models proporcionin el marc amb els quals es basen la comunicació política i els models de màrqueting, hi ha una diferència molt significativa en la manera que s'acosten als partits: l'antic mètode són els models d'organització de partit i el seu desenvolupament, que pot ser usat com un instrument per a identificar el desenvolupament de l'organització intrapartidaria juntament amb els canvis ambientals externs. Al contrari, el mètode modern (la comunicació política i models de màrqueting) s'enfoca enormement en els atributs de campanya de partits polítics - sobre la imatge més que sobre el contingut i sobre els instruments emprats per a una campanya encertada més que per a observar el missatge sí mateix.

Un defecte obvi dels models existents és que no s'estan tenint en compte les diferents cultures polítiques dels partits. Aquests tendeixen a tractar el comportament de membre de partit com predefinido i fixat. I fallen a identificar els partits com organitzacions dinàmiques les relacions de les quals de intrapartido són caracteritzades per lluites sobre la distribució d'organització de poder (Koelble, 1996). Els partits són dirigits com formacions unificades polítiques que sostenen el comportament intern de partit constant, dirigint variacions en esdeveniments externs.

L'ocupació de tècniques de màrqueting estratègiques i l'alt grau de professionalització de campanyes pot afectar i/o ser afectat per l'organització interna estructural d'un partit. Una campanya moderna política pressuposa el reforç del centre del partit, per l'ocupació de consellers especials i consultors que no estan relacionats amb el partit, o pel prestar més atenció a la importància del líder, ja que la imatge substituïx el contingut. Per tant els partits han de ser summament adaptables internament i per fora per a transformar-se i sobreviure.

Al seu torn, el grau d'adaptació es relaciona amb l'organització interna del partit, en particular a com és de flexible el partit en la incorporació de les noves tècniques de màrqueting estratègic. Els Partits polítics són organitzacions dinàmiques que existeixen en una societat canviant i per això han d'adaptar-se per a sobreviure i guanyar eleccions. La comunicació política i els models de màrqueting dirigeixen la qüestió de desenvolupament de partit dintre del context estricte de comportament de partit, que es caracteritza per la posada en pràctica de noves estratègies de comunicació i tècniques de màrqueting durant les campanyes electorals.

Lamprinakou, Chrysa (2008); "The Party Evolution Model: An Integrated Approach to Party Organisation and Political Communication"; Politics: 2008; Vol. 28(2), 103–111

Harmel. "Party actors and party change: Does factional dominance matter?". 2003

2008-11-10T17:10:00.002+01:00

La literatura existent ofereix dues alternatives per a explicar el canvi en un partit (mirar, p. ex., Panebianco 1988): l'extern i l'intern. De tant en tant s'ha suggerit que factors interns ocupen un paper en el partit i es canvien només quan es combinen amb forces externes (mirar:1992 Deschouwer; Ignazi 1992; Janda 1990; Katz i 1990 Mair; Wilson 1989). Encara que, fins a fa poc, hagués escassa investigació empírica sobre la importància relativa de les dues fonts d'explicació, la investigació que realment existeix proporciona el suport provisional a una conclusió diferent: aquells factors interns poden afectar el canvi de partit encara en absència 'd'un xoc' previ extern (mirar, p. ex., Harmel et al. 1995).

La qüestió és important des del punt de vista de canvi d'intenció del partit ja que es posa en dubte de si aquells dintre d'un partit són capaços de canviar considerablement les seves estructures o identitat sense tenir problemes externs. Considerant la naturalesa conservadora d'organitzacions grans, raonablement podria ser assumit que els partits s'oposarien al canvi tret que hagués 'una bona raó' per a canviar-se (Janda 1990).
Si 'les bones raons' amb eficàcia fossin limitades amb esdeveniments externs (p. ex., refusant el suport electoral al partit), llavors el control de partit eficaç del canvi significatiu residiria fora de la pròpia estructura de poder del partit i es reduirien batalles sobre el predomini dintre del partit.

En altres paraules, les quantitats substancials de canvi de partit probablement ocorren quan hi ha 'una coalició dominant, amb el control ferm del partit' i quan allí són positives les actituds de la coalició dominant cap al canvi'. D'altra banda, el canvi en el partit ocorrerà amb menor probabilitat quan a) la nova facció dominant s'oposa o veu poca necessitat del canvi i/o (b) que la facció no té el control ferm de les activitats del partit.

Per a mesurar la capacitat d'una facció dominant per a controlar la direcció del partit, és important primer per a notar que el predomini de 'una facció dominant ' sobre la resta del partit necessàriament no ha de ser complet. 'La coalició dominant' és definida per Panebianco (1988) com 'els actors de l'organització que controlen les zones més vitals d'incertesa', això és: 'la coalició de partit intern [o el líder del partit] amb suficient força com per a poder negociar". La coalició dominant, al seu torn pot ser vista com 1) una sola facció dominant del partit o 2) una coalició de faccions, en aquest cas 'la facció dominant' és aquell component de la coalició que més sovint guanya en discussions amb altres faccions en la coalició dominant.

Harmel, Robert & Tan, Alexander C. (2003); "Party actors and party change: Does factional dominance matter?"; European Journal of Political Research 42: 409–424.

Gallo. "Participación Libre e igualitaria". 2006

2008-11-10T16:37:00.002+01:00

La participació és la contraprestació que els individus ofereixen a canvi d'obtenir certs incentius del partit en qüestió. Els partits oferixen paquets d'incentius diferencials (Ware,1996) segons el grau de participació de cada grup.
Panebianco sosté que com més pròxima estigui una persona al centre decisori del partit, més incentius selectius demandarà. Dels sectors enumerats: (Membres organitzats del partit, Electorat fidel del partit, Electorat fluctuant, Electorat no afí al partit), respecte a aquells que són part de l'organització que celebra la primària -membres organitzats i electorat fidel del partit- direm que els primers són els més propers al centre de poder i percebran més incentius selectius, mentre que els segons, estan més allunyats i es guiaran predominantment per incentius col·lectius.

Paral·lelament, els que no són part del partit – l'electorat fluctuant i l'electorat no afí al partit- tindran una disposició inversa: per als més allunyats del centre de l'organització (el segon grup), els incentius selectius tindran més incidència en la participació de la interna que en el primer sector.

Els membres d'aquest primer sector són els que segur van a assistir en qualsevol circumstància, en tant per a ells, la participació en el seu partit posseïx un valor per sé, ja que és la via per la qual obtenen incentius organitzatius (Panebianco) i no està condicionada per cap altre factor. Per tant, per a ells, els beneficis de participar -sigui per lleialtat o per interès (Panebianco, 1990: 78)- superen àmpliament als seus costos. Es tracta d'una fracció determinada de l'electorat (que varia de partit a partit i pot modificar-se al llarg dels anys), la presència dels quals està assegurada des del llançament de la campanya.

Per Panebianco, els creients rebran en major proporció incentius col·lectius i els arribistes, selectius. Encara que no està de més recordar que ambdós tipus de membres reben de les dues classes, encara que cadascun està particularment interessat en una classe d'incentius (Panebianco, 1990).

A diferència dels membres organitzats del partit, que perceben del mateix tant incentius col·lectius d'identitat com selectius de status o materials, els simpatitzants només reben de l'organització de la que se senten part integrant, incentius col·lectius, bàsicament ideològics, encara que també d'identitat. És a dir, el simpatitzant és tal perquè s'adhereix a la causa, però no milita ni s'ha afiliat perquè no té massa interès a prendre part en les qüestions organitzatives internes ni en la resolució de candidatures. Tenint tot això en compte, és com menys contraintuitiu sostenir que per als simpatitzants la mera obertura dels mètodes selectius signifiqui un estímul a la participació, al mateix temps que és molt més probable esperar que ells intervinguin si veuen que en aquest esdeveniment s'està dirimint la identitat doctrinaria o el perfil ideològic de l'organització.

Gallo, Adriana (2006); "Participación Libre e igualitaria: el objetivo incumplido de la reforma de la Ley de Partidos Políticos"; 7º Congreso Nacional de Ciencia Política; Sociedad argentina de análisis políticos

Dunphy. "Red Flag Still Flying?". 2007

2008-11-10T16:16:00.002+01:00

La prescripció de Angelo Panebianco (1988) diu que l'adaptació d'un partit a un canvi d'ambient ha de ser entesa com el producte no només de canvis en, i decisions per, "la coalició dominant", sinó també de les circumstàncies de la seva creació, la seva primera infància i la seva institucionalització. Factors genètics en particular inclouen si el desenvolupament d'organització del partit és després del resultat de penetració territorial (quan un aparell de partit central crea organitzacions locals o regionals) o la difusió territorial (quan organitzacions subnacionales són formades per elits locals i després es combinen en el nivell nacional), si "un patrocinador extern" està present o absent (amb implicacions per a la legitimació del partit), i si el comandament carismàtic ha jugat un paper important. Processos importants institucionals inclouen la consolidació i la incorporació del partit en el corrent principal política de l'estat.

L'article demostra, d'acord amb l'acostament 'genètic' de Panebianco, com els orígens del partit i el desenvolupament, així com l'habilitat de comandament i les circumstàncies especials de context dels partits, ha contribuït a la flexibilitat d'organització i ideològica que ajuda a explicar l'èxit relatiu dels partits polítics xipriotes.

Dunphy, Richard & Bale, Tim (2007); "Red Flag Still Flying?: Explaining AKEL - Cyprus's Communist Anomaly"; Party Politics; 13; 287

Ayllot. "From People’s Movements to Electoral Machines?" (2002)

2008-11-10T16:05:00.002+01:00

En l'organització dels partits un dels temes més importants són aquells relacionats amb l'estructura interna de poder dintre del partit: els recursos, formals i informals, materials i processals, que les diferents seccions del partit poden reunir en les seves temptatives de controlar l'organització "les zones d'incertesa " (Panebianco), i formar el seu comportament de manera que es conformi a les seves preferències.

Els partits actuals s'entenen com màquines electorals, semblants "a un partit electoral professional" (Panebianco) o a un "partit de votants" (Gilljam i Möller, 1996), fent la cort a grups externs.

Ayllot, Nicholas (2002); "From People’s Movements to Electoral Machines? Interest Aggregation and the Social Democratic Parties of Scandinavia"; Working Paper 11; Keele European Parties Research Unit (KEPRU).

Albán, Irma (2006); "De la política ideológica a la política pragmática

2008-11-10T15:53:00.002+01:00

El poder ha d'entendre's com una relació d'intercanvi desigual, que es manifesta amb resultats diferents per a cadascuna de les parts. Aquesta desigualtat es deriva directament del control que cadascun dels actors té sobre els recursos organitzatius. Els acotaments del concepte de poder no esgoten els continguts en la relació d'intercanvi.
Per a definir aquests continguts, així com la implicació dels diferents membres del partit en les activitats i estratègies de l'organització, Panebianco recorre a la teoria dels incentius, definint dos tipus:

• Incentius col·lectius: aquells que són distribuïts d'igual manera dintre de l'organització entre tots els seus membres, per tant, estan referits essencialment a la formació d'identitat organitzativa.
• Incentius selectius: al·licients materials, de status o poder, corresponent a interessos o fins particulars de certs membres, gairebé sempre la elite de l'organització. La manera que ambdós tipus d'incentius van a ser utilitzats dintre de l'organització, fa referència al tipus d'estratègia dels líders per a dirigir i controlar l'organització en l'obtenció de les fins que persegueixen.

Per tant, l'ús que els líders fan d'aquestes possibilitats distributives no només caracteritza l'organització, sinó també diversos models d'acció política dels partits (Panebianco,1990:65; citat en Lagares,1999: 29)

Juntament amb aquest recurs existeixen altres importants per a l'organització, el control de la qual tendencialment acumulatiu, permet a les elits el control organitzatiu. Aquests recursos es sustantiven en el que Panebianco ha denominat “zones d'incertesa”, les quals es conceben com àmbits en els quals es desenvolupa una sèrie d'activitats “vitals” per al funcionament i el manteniment de l'organització.

La interpretació de les zones d'incertesa com recursos organitzatius serveixen per a determinar les formes de relació que s'adopten en l'interior del partit, és a dir la connexió entre el control que els actors organitzatius tenen sobre les diferents activitats que es desenvolupen entorn d'aquestes zones de vital importància, i la manera de relacions que s'establix en l'organització, tant a nivell vertical com horitzontal. Aquest control tendencialment acumulatiu tendeix a concentrar-se en la coalició dominant.

Aquest concepte li permet al·ludir a un conjunt ampli d'actors que independentment de la seva pertinença a l'organització, posseïxen control sobre les zones d'incertesa. De tal manera, la seva influència en els processos de presa de decisió pot produir-se des d'àmbits nacionals externs a l'organització o des de l'escena política internacional. A pesar d'aquest plantejament subsisteix la dificultat per a delimitar realment qui formen part de les elites que dirigeixen l'organització a cada moment .

- L'enfocament dinàmic: A través del model genètic, emfatitza les condicions originals que van donar lloc a la formació de l'organització partidista. El seu plantejament no és determinista, doncs emfatitza el paper que representen les característiques originals del partit com “condicionaments” de les noves situacions a les quals ha d'enfrontar-se (Panebianco,1990; citat en Lagares,1999:32).
La virtualitat d'aquest tipus d'enfocament resideix en la seva capacitat per a delimitar la incidència que les maneres inicials de relació dintre de les elites, capdavanteres i militants tenen en les formes de connexió que es van a anar succeint i que l'organització va a anar adoptant. Entre els múltiples elements que poden formar part del model originari de cada partit en particular, Panebianco assenyala tres factors inicials, la presència dels quals o absència caracteritza expressament aquest model:

• El tipus de desenvolupament territorial de l'organització: expressa la manera que s'inicia l'expansió del partit. Si l'organització s'estén a partir d'un únic nucli de líders que potencia el creixement de nous nuclis locals, el desenvolupament es realitza per “penetració”, associat a l'existència d'un centre organitzatiu fortament cohesionat, unit a la possibilitat de construir una organització sòlidament institucionalitzada. Si l'organització neix arran de l'associació de diversos nuclis de elites que es troben dispersos, el desenvolupament serà per “difusió”, associat a la creació d'una feble estructura de lideratge i institucionalització, conseqüència de la divisió entre les diverses elites del partit. Existeix una tercera possibilitat que apunta a una combinació d'ambdós tipus

• La possible existència d'una institució externa al partit que afavoreixi la seva formació: En el cas que la constitució del partit sigui promoguda des de l'exterior es crea una legitimitat de lideratge aliena a la pròpia organització, generant lleialtats indirectes, dirigides en primer lloc, cap a la institució promotora i segon a l'organització.

• L'existència o absència d'un lideratge carismàtic: En els començaments d'un partit polític, és fonamental el paper que ocupen els líders en la construcció de l'organització i en la creació de la identitat organitzativa. Un paper que, segons Panebianco està en els orígens dels partits dotat d'un component carismàtic que no ha de confondre's amb un lideratge carismàtic autèntic. Per altra banda, Panebianco separa el model originari del procés d'institucionalització Concep dit procés com una estabilització al llarg del temps, de valors, normes i actituds que van a garantir no només la supervivència de l'organització, sinó també la superació de tots els reptes i desafiaments als quals aquesta ha d'enfrontar-se.

Des d'aquesta perspectiva, el procés d'institucionalització inclou un procés de canvi i adaptació de noves situacions, a través de les quals el propi desenvolupament de l'organització tendeix a coincidir amb les seves fins.
Dues són els continguts mitjançant els quals es porta a terme la institucionalització organitzativa: “el desenvolupament d'interessos” i “el desenvolupament de lleialtats”. Ambdós es realitzen depenent del sistema d'incentius de l'organització

Els interessos es construïxen en funció de la distribució d'incentius selectius a alguns dels seus membres, com per exemple, la forma de selecció i reclutament de noves elites. Les lleialtats s'aconsegueixen pel repartiment d'incentius col·lectius entre tots els membres, fonamentalment aquells incentius que estan lligats a la identitat del partit.
Els principals problemes que planteja aquesta concepció són, d'una banda , si és possible determinar quan una organització passa a convertir-se en una institució (tenint en compte que cert grau d'institucionalització és imprescindible per a la seva supervivència) i, per un altre, com és el nivell arribat per l'organització.

En relació amb el primer dels problemes, sembla que la clau està en el propi caràcter temporal del procés d'institucionalització. La necessitat que es produeixi cert desenvolupament temporal orientat a l'estabilització de valors i estratègies organitzatives roman com una condició necessària en cada cas d'institucionalització del partit. En relació a la segona interrogant, el procés d'institucionalització no es desenvolupa de la mateixa forma en tots els casos, sinó que el nivell arribat per cada partit dependrà del model originari i del tipus de relacions que l'organització manté amb l'entorn (Panebianco,1990:118; citat en Lagares,1999:34). De manera que l'adreça que pren el procés cap a una institucionalització forta o feble pot variar al llarg del temps en funció de determinats canvis, els quins fins i tot podrien estar en la base de processos de desinstitucionalización.

Strom (1990) diu que "“els partits són organitzacions complexes i la llibertat d'actuació de la seva cúpula està sempre imposada, en major o menor mesura, per les preferències i objectius dels restants membres del partit”. No obstant això, no tots els membres del partit s'imposen d'igual mesura als líders: els militants de base normalment només necessiten incentius ideològics per a donar suport al partit i col·laborar amb el mateix, se senten recompensats amb promeses de futures polítiques.

Però és poc probable que els membres del partit que ostenten responsabilitats organitzatives o presten serveis professionals al partit s'asseuen recompensat amb tan poc. Strom sosté que per a recompensar-los els partits poden:

- Descentralitzar les decisions polítiques, doncs així els ideòlegs se sentiran satisfets al poder influir en la política del partit, encara que això durà a que el partit sigui més ideològic i perjudicarà les seves expectatives electorals.
- Oferir-los càrrecs interns o externs, establint canals de reclutament que els permetin esperar arribar a posicions de poder, encara que això també enfortirà als ideòlegs.
- Fer que els lideris rendeixin compte, i puguin ser substituïts en funció de la seva gestió.

En el seu model s'accepta que és possible que efectivament el caràcter ideològic dels partits augmenti quan les polítiques es descentralitzen o s'estableixen estructures de reclutament intern, encara que en veritat l'efecte de la descentralització de les decisions o el reclutament intern sobre la lògica que adopti el partit haurà de variar en funció de la posició entre ideòlegs i pragmàtics que existeixin en cada nivell de l'organització partidista.

Albán, Irma (2006); "De la política ideológica a la política pragmática: El caso de la Unión Demócrata Independiente", Tesis para optar al grado de magister en ciencia política, Universidad de Chile

Scherlis. Redistribución de recursos en los partidos políticos argentinos

2008-04-07T17:11:00.002+02:00

Entre els principals factors que fan intel·ligibles els comportaments i activitats de l'organització es troben els compromisos als quals s'arriba entre els diferents objectius i interessos existents en el seu seno (Panebianco, 1990:103) i, en ocasions, les dificultats i fins a la incapacitat per a arribar a aquests compromisos. Aquests conflictes d'interessos estan vinculats al desenvolupament d'un sistema de desigualtats intern que es desenvolupa a partir dels diferents rols que ocupen els diferents components de l'organització una vegada que aquesta arriba a cert nivell d'expansió.

Aquest sistema de desigualtats suposa una diferent disponibilitat sobre els recursos vitals per al funcionament organitzatiu. De totes maneres, és necessari destacar en aquest punt que tots i cadascun de qui formen part de l'organització posseïxen diferents recursos que fan al seu funcionament; cada actor precisa, per a l'assoliment dels seus objectius, recursos que estan en mans d'algun altre i és lògic, en conseqüència, que es vegi en la necessitat d'intercanviar aquests recursos.
En cap organització mitjanament complexa estan absents aquests intercanvis, ja que la pròpia especialització funcional i diversificació estructural impedeix la concentració total dels recursos necessaris per al funcionament de l'organització. Les característiques que adopta l'intercanvi dels recursos entre els actors organitzacionals i entre cadascun d'ells amb l'ambient en el qual l'organització es desembolica resulten fonamentals per a comprendre les relacions de poder que es desenvolupen a l'interior del partit.

Els partits polítics són institucions on una multiplicitat d'interessos s'articulen a través d'intercanvis. Com assenyala Peter Blau (1964), tota interacció social suposa intercanvis recíprocs entre persones. Les relacions de poder, d'acord a aquest enfocament, poden descriure's com relacions on l'intercanvi és asimètric, desigual.
Ja es va esmentar que la participació en els partits respon a causes d'allò més “variades i complexes”. Permeti-se'm de totes maneres avançar d'aquí en més a partir d'una sèrie de pressupostos. Si observem la literatura que destaca aquest tipus de relacions d'intercanvi, veiem que, amb fins explicatives, s'ha utilitzat una distinció en extrem simplificada entre dues categories de participants o actors organizacionales: líders i activistes. A partir d'aquesta distinció, s'assumeix que els activistes orienten la seva acció prioritàriament a partir de certs principis i valors; busquen, en la seva majoria, que el partit realitzi certes polítiques lligades a aquests principis i que els brindi una identitat comuna basada en la pertinença a aquest partit.

Els líders, en canvi, sense que necessàriament deixin de compartir aquells principis i valors, privilegien de totes maneres altres objectius lligats a les seves pròpies carreres polítiques, bàsicament a través de càrrecs públics o en el partit, per a això s'orienten cap a la recerca més pragmàtica de vots i de participació en el govern (Aquest esquema, amb variants, prové de la sociologia de les organitzacions, trobant àmplia difusió en la literatura sobre partits des d'un enfocament estructural organitzatiu. Vegi's P. Clark i J. Wilson (1961); P. Blau (1964); Joseph Schlesinger (1965), i, més recentment Kaare Strom (1990) i Alan Ware (1994). En aquesta línia s'inscriu la “Llei de disparitat curvilínia”, de J. May (1973), segons la qual el lideratge tendeix a adoptar actituds més pragmàtiques que la militància.
Per descomptat, l'esquema es mostra directament refutat en molts casos històrics en els quals els lideratges s'han mantingut aferrats als principis orientadors de la seva organització, tot i que aquesta actitud no els acostés ni major quantitat de vots ni càrrecs públics. No obstant això, una apabullant evidència empírica permet, almenys en el que fa als partits rellevants, reconèixer certa validesa al model).

Així, l'esquema pressuposa que de no intervenir la necessitat de retribuir a l'activisme per la participació, els líders tendirien a flexibilitzar el seu compromís amb un programa en nom de la consecució dels seus objectius personals o del grup al que pertanyen. No obstant això , s'admet que això no succeïx des que l'esquema implica que els líders requereixen la participació dels activistes en les més diverses formes (des de la preparació i l'assistència a un acte, el vot en l'elecció interna, la fiscalització d'un comici, etc.) a fi d'arribar a els càrrecs pretesos; per a això, han d'oferir als activistes el compromís de dur endavant certes polítiques basades en determinats principis.

Referint-se a aquest tipus d'intercanvis assenyalava Panebianco (1990:40): “aquest raonament explica per quin les fins oficials prescrits per la ideologia organitzativa no són una pura façana, per què han d'engegar-se almenys certes activitats, per limitades que siguin, orientades a la seva consecució”. Aquest esquema - simplificat a l'extrem- de relacions intrapartidarias va poder utilitzar-se com marc per a la interpretació del funcionament intern dels grans partits de masses de les democràcies europees des de fins del segle XIX i durant la primera meitat del segle XX: grups socials amb una identitat col·lectiva i amb certs objectius definits integrats en partits compromesos amb aquesta identitat i aquestes fins; importants nuclis d'activistes brindant la seva participació i alhora exercint alguna forma de control sobre les decisions dels lideratges. En les últimes dècades, no obstant això, les importants transformacions que han tingut lloc en les estructures organitzatives dels partits han posat en dubte la validesa explicativa d'aquest esquema.

CANVIS EN ELS RECURSOS, CANVIS EN ELS INTERCANVIS: CANVIS EN ELS PARTITS.

En efecte, l'esquema d'intercanvis entre base militant i lideratge que servia per a explicar l'orientació dels grans partits de masses de la primera meitat del segle XX, va enfrontar una sèrie de radicals transformacions. No em detindré aquí a repassar les diverses explicacions que s'oferixen sobre el fenomen; en canvi, em limitaré a assenyalar breument dos factors usualment reconeguts com determinants en aquest punt - els canvis en l'estructuració social i els avanços en el camp de la tecnologia-, per a referir-me amb ells a la manera que es van veure afectades les relacions d'intercanvi a l'interior d'aquestes organitzacions.

Pel que fa a les alteracions en l'estructuració de la societat, val dir que el sistema de partits de la democràcia de masses havia contribuït a congelar les identitats col·lectives originades en l'estructura social de fins del segle XIX i començaments del XX (Lipset i Rokkan, 1992; Bartolini i Mair, 1990). No obstant això, a poc a poc la rígida estructura de classes d'aquella societat europea es va anar reformant al temps que s'expandien els sectors mitjos de la població.
Al seu torn, les antigues identitats començaven a descongelar-se i a reconstituir-se en una multiplicitat d'identitats complexes que ja no es vinculaven ni única ni principalment a les relacions que sorgirien de la producció. Davant aquestes circumstàncies, els partits van ser abandonant la pretensió de conservar un sector social de referència predeterminat. De fet, va deixar d'existir un grup social definit d'una vegada i per a sempre en el qual referenciar-se, amb un programa que ho contingués.
La competència electoral es va desplaçar així a la discussió entorn d'assumptes puntuals sobre els quals els partits, que van passar a competir per públics similars, havien d'anar prenent posicions davant cada elecció (Panebianco,1990; Bartolini, 1988; Katz i Mair, 1995; Maor, 1997; Manin, 1998). En aquest marc, sembla inevitable que el militant creient es desvinculi d'una organització que ja no planteja una causa ni una identitat que justifiquin el lliurament del seu temps i del seu esforç.

Aquest tipus de militància tendeix llavors a traslladar-se des dels partits cap a una pluralitat heterogènia d'organitzacions socials que plantegen demandes particulars. Per la seva banda, els canvis tecnològics duen a una redistribució de rols dintre dels partits. La participació, principal recurs en mans de l'activisme, solia ser fonamental per al funcionament de l'organització partidària; en canvi d'aquesta participació, el lideratge havia de garantir la provisió de certs incentius col·lectius, que es traduïen – en termes generals- en el seguiment de la línia política proclamada.
Però els activistes creients van veure erosionar-se el seu principal recurs - el valor de la participació-, en mans de la tecnologia; els mitjans massius de comunicació van reemplaçar a l'activista en el rol d'intermediació entre el partit i aquest públic independent i heterogeni esmentat en el fragment anterior. Sense un recurs valuós que oferir, els activistes es fan prescindibles i es queden sense armes per a reclamar el que abans rebien, tot la qual cosa accentua l'original asimetria entre ambdós.

D'aquesta manera, el líder deixa de veure's lligat als compromisos que ho obligaven a mantenir una línia política per a garantir el suport i la participació de la militància. La combinació d'aquests dos factors recién esmentats han produit profundes transformacions en les relacions de poder a l'interior dels partits.

Una presència important d'activistes obligaria a la coalició dominant de l'organització a mantenir la línia política per a conservar la seva legitimitat (Panebianco, 1990:97). No obstant això, els militants creients ja no habiten en els partits polítics rellevants; són incentius selectius de diferent índole els quals expliquen la permanència de membres en els diferents nivells d'aquestes organitzacions. Una de les conseqüències més notables és que aquesta situació permet als capdavanters evadir-se del compromís de respectar la línia política perquè ja no hi ha qui l'hi exigeixi dintre del partit; a ningú se li ocorreria en aquest àmbit demanar seriosament una rendició de comptes pel respecte a la plataforma partidària.

Al prescindir de la militància, els partits esdevenen molt menys cercadors de polítiques (policy seeking) i més cercadors de vots o de càrrecs (vote o office seeking) (Strom, 1990; Wolinetz, 2002). Tot això va produir en el seu moment un profund debat sobre la crisi dels partits i el seu possible reemplaçament pels moviments socials com el nou àmbit on s'agregarien i canalitzarien les demandes socials. No obstant això, com ho ratifiquen nombrosos treballs recents, en la seva nova modalitat organitzativa, sense el concurs de l'activisme ideològic, el partit polític va subsistir i es va mantenir incólume com institució fonamental del règim representatiu, tant en les democràcies més consolidades com en aquelles que es troben en processos de transició i consolidació. I no obstant això, si una institució tan fonamental del règim representatiu havia sofert una transformació tan radical, aquest canvi no podia deixar de tenir una important repercussió sobre el propi règim polític.

Scherlis, Gerardo (2004), "Redistribución de recursos en los partidos políticos argentinos", dins de AAVV, Veinte años de democracia - Ensayos premiados (2004), Flacso, pàg. 41-62.

Crozier. L'enterprise a l'ecoute, apprendre le management post industriel

2008-04-07T16:29:00.002+02:00

Crozier funda el que denominarà la Sociologia de les Organitzacions. Corrent que prendrà cos teòric amb l'adopció del postulat d'un actor racional i es consagrarà a l'anàlisi de les interaccions entre aquest actor i el sistema que participa. L'organització llavors, serà definida com un sistema d'accions on l'actor està integrat. Els actors troben les fonts d'oportunitats de les seves estratègies en les falles de l'estructura formal, en les múltiples "zones d'incertesa" tècniques i organitzacionals d'aquesta estructura, que es transformaran en autèntiques pedreres de poder possible per als individus.

Durant la primera part del segle vint, d'acord a Crozier (1989), les organitzacions estaven identificades com l'art de fer grans coses amb gent mediocre i estructures i procediments sofisticats, mentre que ara tal art ha canviant cap a la professionalització dels membres. Els nous principis de les organitzacions postmodernes proposats per Crozier (1989) són:
1).- La simplicitat com una resposta a la complexitat
2).- Autonomia dels operadors com una necessitat que les organitzacions tinguin un significat perquè els operadors tinguin llibertat i prenguin responsabilitat completa de les seves eleccions. 3).- Una organització orientada culturalment i suportada per un nou conjunt de valors i creences.

Crozier, Michel (1989), "L'enterprise a l'ecoute, apprendre le management post industriel", Paris, Intereditions.

Crozier i Friedberg. L’acteur et le système

2008-04-07T16:21:00.002+02:00

Una teoria del poder específicament desenvolupada per a les organitzacions, amb base weberiana, és la de Crozier i Friedberg.
Per a aquests autors una organització és primordialment ... el regne de les relacions de poder, d'influència, de regateig i de càlcul on les relacions conflictives no s'ordenen segons un esquema lògic integrat; (sinó que) per a molts actors, són el mitjà de manifestar-se i de pesar sobre el sistema i els seus agremiados encara que sigui de manera totalment desigual ... (Això és així perquè l'home) ... primer de tot és un cap, és a dir, una llibertat, o, dit en termes més concrets, un agent autònom capaç de calcular i de manipular, que s'adapta i inventa en funció de les circumstàncies i dels moviments dels seus agremiados (Crozier i Friedberg, 1990: 39).
En tota organització l'actor individual disposa d'autonomia relativa, d'un marge de llibertat irreductible, és a dir té poder relatiu. Amb base en aquesta autonomia pot prendre les oportunitats que se li presenten en el marc de les restriccions inherents de l'organització. Aquesta elecció mai és totalment previsible, pel que no està absolutament determinada i sempre té un element de contingència.

Un segon concepte clau para Crozier i Friedberg és el de poder, que: ... en el plànol més general, implica sempre la possibilitat, per a alguns individus o grups, d'actuar sobre altres individus o grups... actuar sobre el proïsme és entrar en relació amb ell; i és en aquesta relació on es desenvolupa el poder d'una persona A sobre una persona B ... El poder és, doncs, una relació i no un atribut dels actors (Crozier i Friedberg, 1990: 55).
En aquest enfocament el poder té diverses característiques: és una relació d'intercanvi, i per tant de negociació; és una relació instrumental i no transitiva i finalment, és una relació recíproca però desequilibrada. És una relació de força de la qual un pot treure més avantatge que l'altre, però en la qual, de la mateixa manera, l'u no està totalment desvalgut enfront de l'altre. Aquesta conceptualització és un notable desenvolupament de la teoria weberiana del poder i la dominació.

Per a Crozier i Friedberg (1990: 46-48), el poder s'exerceix en el context d'una estratègia la qual és un comportament que sempre presenta dos aspectes: un ofensiu, que és aprofitar les oportunitats per a millorar la seva situació, i altre defensiu que consisteix a mantenir i ampliar el seu marge d'autonomia i per tant la seva capacitat d'actuar. Per a aquests autors, les característiques estructurals d'una organització delimiten o restringeixen l'exercici del poder entre els seus membres i defineixen les condicions en les quals aquests poden negociar entre si. L'organització permet el desenvolupament de relacions de poder i els dóna un caràcter permanent. D'igual forma destaquen algunes característiques organizacionales lligades a l'exercici del poder com les zones d'incertesa que es desenvolupen al voltant de les relacions entre una organització i els seus entorns; el control de la comunicació i de la informació en l'organització i l'existència de regles organitzatives Crozier i Friedberg estableixen com conclusió que: ... estudiar una organització des del punt de vista de les relacions de poder a través de les quals els actors organitzatius manipulen les zones d'incertesa amb que conten per a negociar contínuament la seva pròpia bona voluntat i per a imposar, en la mesura del possible, les seves pròpies orientacions a altres actors, ens revela una segona estructura de poder, paral·lela a la qual l'organigrama oficial codifica i legitima ... (amb això) permet situar i comprendre les ‘anomalies’ i el ‘distanciament’ que contínuament s'observen entre la façana oficial d'una organització i els processos reals que caracteritzen el seu funcionament.
Aquesta estructura de poder constituïx, de fet, el veritable organigrama de l'organització, si es completa, es corregeix i fins i tot s'anul·len les prescripcions formals (Crozier i Friedberg, 1990: 75).

Crozier, Michel and Friedberg, Erhard (1977), "L’acteur et le système", Paris, Editions du Seuil.

Santos Julià. Política en la Segunda República (1995)

2008-02-18T10:46:00.000+01:00

Per a Panebianco el partit polític és el resultat d'un equilibri entre una sèrie de dilemes organitzatius. Un equilibri que es modifica i evoluciona en el temps. El més bàsic d'ells es planteja entre el partit entès com sistema de fins de la teoria racional, i el partit entès com organització, i quan tal, fi en si mateixa. *Panebianco, al contrari de Michels, rebutja que un partit pugui arribar a prescindir totalment de les seves fins originals. Però és la veritat que l'evolució de tot partit ve marcada per la contínua adaptació d'aquestes fins a la supervivència de l'organització, la qual cosa inclou la persecució d'altres objectius diferents i suposadament intermedis respecte als inicials.

Una de les raons més importants per les quals un partit no pot prescindir fàcilment de les seves fins originàries, és que aquests constitueixen una font insubstituïble de legitimitat en la forma del que Panebianco anomena incentius col·lectius. Aquests, en forma de compensació i estímul ideològic, representen la manera millor d'estrènyer les files del partit al voltant dels seus dirigents.

Ara bé, també en aquest punt ha de donar-se un equilibri entre aquells incentius i els anomenats incentius selectius, que representen el pol oposat del dilema, doncs aquesta segona classe d'incentius, materials i de status, resulta, per definició, limitada i es dedica a recompensar i mantenir la disciplina dels quadres dirigents de l'organització. Són més importants, no obstant això, els incentius del primer tipus, els col·lectius, ja que aquests, pel seu caràcter ideològic, serveixen per a dissimular davant el gruix dels militants que ells no perceben recompenses tangibles per la seva implicació política i, al mateix temps, persuadeixen als beneficiaris dels incentius selectius que els seus mòbils més importants són desinteressats i responen als ideals del partit.

Altres dilemes que se li presenten als partits en la seva evolució i que resulten variants dels dos anteriors són el de conquistar o bé adaptar-se a l'ambient que es desenvolupen, i acotar d'una manera més estricta la gran llibertat d'iniciativa amb que conta el lideratge en el moment fundacional del partit. En un segon període, els partits, ja estabilitzats, mostren un to polític més acomodatici i menys ideològic, doncs el major pes de la burocràcia tendeix a fer del seu manteniment un objectiu en si mateix. Procuren evitar així possibles aventures o excessos ideològics del lideratge. En altres paraules, els incentius col·lectius són desplaçats a poc a poc pels incentius selectius.

Panebianco torna a distanciar-se, no obstant això, de Michels i de la destinació inexorable que la seva "Llei de ferro" marca al desenvolupament dels partits polítics. Aquesta "llei" prescriu que la burocratització, l’oligarquització i la desideologitzación d'aquests arribessin a ser totals. Però el nostre autor entén que el poder en el partit polític és resultat d'una relació d'intercanvi desigual entre dirigents i dirigits. Les bases de l'organització no arriben mai a ser anul·lades per l'oligarquia dominant de Michels. La desigualtat de l'intercanvi consisteix que la llibertat d'acció que obtenen els capdavanteres resulta superior a la qual està a l'abast dels seus seguidors, a la qual cosa se sumen els incentius selectius reservats als dirigents.

Una sèrie de cercles concèntrics, de més a menys allunyats del centre de poder, integren, para Panebianco, l'organització del partit polític. El primer d'ells està compost per l'electorat i, dintre d'ell, per l'electorat fidel, que representa d'una manera característica el gaudi dels incentius col·lectius d'identificació ideològica amb l'organització. Els afiliats es troben en un segon nivell, que inclou el pagament d'una quota i l'assistència, normalment silenciosa, a les reunions del partit. Una frontera incerta separa als afiliats dels militants, als quals Panebianco divideix, al seu torn, en creients i arribistes. Els creients es mouen, abans de res, pels incentius col·lectius; els arribistes, pels selectius.

Aquesta divisió té una gran importància per a la vida interna del partit. Els "creients" s'encarreguen de recordar als líders els objectius finals i, en aquest sentit, conserven la legitimitat ideològica quan la política de l'organització i els seus objectius immediats amenacen allunyar-se massa d'aquella. Ells són qui posen límits a la propensió de tots els partits a oscil·lar d'esquerra a dreta a la recerca de vots. Els "arribistes", per la seva banda, representen la tendència contrària i constitueixen per això el planter natural dels problemes organitzatius, la pedrera dels candidats al relleu del lideratge i la font de les escisions en el partit. A causa del caràcter necessàriament reduït dels incentius selectius que atreuen als “arribistes", aquests són lògicament menys que els "creients".

Resideix aquí un dels equilibris claus per a l'estabilitat i àdhuc la supervivència d'un partit que, amb els "creients", proporciona gairebé sempre al lideratge polític una majoria que pot considerar-se natural.

Ara bé, en què consisteix la desigualtat que caracteritza l'intercanvi entre dirigents i dirigits en tot partit polític? Panebianco emprèn l'explicació amb el que denomina zones d'incertesa. Es tracta d'activitats en les quals, si no el carisma, almenys la competència del lideratge - entesa en un sentit polític i no tècnic -, produeixen uns rendiments que justifiquen l'intercanvi desigual amb la resta de l'organització. Les zones d'incertesa enumerades per ell, en les quals els recursos del lideratge resulten insubstituïbles són: la pròpia competència política o, si escau, el carisma del líder, que aquest pot fer valer amenaçant amb la seva dimissió quan ho consideri oportú. Les relacions amb l'entorn, consistents a determinar les aliances amb altres forces polítiques, o bé a fixar aquelles qüestions objecte de competència amb elles; la comunicació, és a dir, el control del flux de la informació dintre del partit; la de les regles formals, referida a la distribució de tasques, responsabilitats personals i pautes de funcionament del partit com organització; el finançament del partit, tant interna com externa; finalment, la política de reclutament del partit que permet decidir al lideratge sobre els quals entren i surten de les seves files, així com els ascensos i destitucions en l'organització.

El lideratge els recursos del qual s'acaben d'enumerar, mai és exclusivament personal ni monolític. Un partit polític sempre està regit per una Coalició dominant, - segons l'opinió de Panebianco, que encunya aquí un dels seus principals conceptes d'anàlisis de partits -. Aquesta Coalició suposa, generalment, una construcció política difícil, i les variants que presenta en un partit o un altre representen un dels seus principals elements de diferenciació entre ells.

El grau de cohesió interna, el d'estabilitat i el mapa de poder representen els criteris per a analitzar la Coalició dominant en cada cas. El primer d'ells té a veure amb si les "zones d'incertesa" es troben sota un control dispers o centralitzat. Una o altra situació remet a l'existència o inexistència en el partit en qüestió de faccions (grups organitzats) o tendències (d'organització més feble). Les faccions poden representar, bé un cort vertical del partit sencer, bé grups geogràficament concentrats. La seva existència comporta, en tot cas, un control dispers de les "zones d'incertesa" del partit i una menor estabilitat d'aquest. La qual cosa, puntualitza Panebianco, no significa que les Coalicions dominants unitàries no impliquin també sempre l'aliança entre diferents grups.

L'estabilitat d'una Coalició dominant dependrà, per la seva banda, de la capacitat del lideratge per a distribuir en les proporcions adequades incentius selectius i incentius col·lectius; això és, del grau de satisfacció de les aspiracions de promoció i status de les elits del partit i, a més, que l'aplicació de la línia política de l'organització alimenti convenientment la identitat col·lectiva de militants, afiliats i electors o, en altres termes, la legitimitat ideològica del partit en qüestió. És evident que ambdues exigències tendeixen a contraposar-se i mantenir-les en equilibri no resulta senzill. Panebianco insisteix que tota Coalició dominant està presonera de la seva corresponent línia política. No pot prescindir d'ella sinó, a tot estirar, tractar d'adaptar-la d'una manera coherent, doncs s'arrisca, en cas contrari, a perdre la seva legitimitat davant els restants cercles de l'organització.

Però un partit polític no és exclusivament una organització per a l'exercici del poder i la configuració de grups socials. Panebianco concedeix així mateix màxima importància a la seva trajectòria històrica, convençut que, juntament amb la variable de la relació amb el seu entorn, són els factors de més pes en la seva fisonomia i funcionament.

Julià, Santos (1995), “Política en la Segunda República”, Revista Ayer, núm. 20, pàg. 81-110

Iglesias. El partido político por dentro. Una crítica a los planteos teóricos de Sartori y Panebianco (2003)

2008-02-18T10:18:00.000+01:00

Les característiques organitzatives de tot partit polític poden detectar-se a partir de com s'ha donat al llarg del temps el que Panebianco planteja en termes de dilemes organitzatius.
Així, l'autor considera que tota organització complexa ha d'enfrontar quatre exigències
contradictòries en el seu funcionament. Això no era considerat un problema per aquells
que analitzen el funcionament partidari d'acord als prejudicis precedents. Els quatre dilemes que planteja li dóna una aproximació més realista de l'anàlisi de funcionament partidari i podria prendre distància de la tesi de Michels, segons la qual es produiria una substitució dels fins partidaris mitjançant l'avanç de l'organització. Panebianco, en aquest sentit, prefereix parlar d'articulació d'interessos més que de substitució.

1. Model racional (l'objectiu és la realització de la causa comuna) / model del sistema natural (l'objectiu és la supervivència i l'equilibri dels interessos particulars. (Panebianco, 1995: 39)

2. Predomini dels incentius col•lectius / predomini dels incentius selectius.

3. Estratègia de domini sobre l'ambient / estratègia d'adaptació a l'ambient.

4. Àmplia llibertat de maniobra dels capdavanters / llibertat de maniobra restringida .

La relació entre fins oficials i processos interns remet al dilema de distribució d'incentius col•lectius i selectius; la relació amb l'entorn al dilema de domini o adaptació a l'ambient. Els incentius col•lectius són aquells que l'organització distribueix de manera homogènia entre els seus membres, poden ser d'identitat, solidaritat i ideològics; els incentius selectius són individuals i poden ser de poder, status o materials.

El procés d'institucionalització constitueix el punt de major rellevància en la teoria de Panebianco i és precisament aquí on utilitza, revisant-lo, bona part de l'instrumental weberià, que, fins al moment, tenia un lloc secundari. D'aquesta manera, proposa la categoria de “coalició dominant”, que constituiria el grup que condueix l'organització partidària; i reformula el concepte de legitimitat.

La institucionalització partidària es refereix a la forma mitjançant la qual l'organització
incorpora els valors i fins dels fundadors del partit. Això implica un salt qualitatiu en el desenvolupament organitzatiu que resideix en el passatge d'una organització considerada pur instrument per a la realització de determinats fins a la institució en sentit propi. Així, l'organització es va convertir en una fi en si mateixa i els objectius s'articulen amb les exigències organitzatives (Panebianco, 1995: 115).

Panebianco utilitza la categoria de “coalició dominant” per a determinar la forma que es dirigeix l'organització i aquest terme és assimilat al “d'oligarquia” de Michels, al “de cercle intern” de Duverger, però, per a Panebianco “... la fisonomia de la coalició dominant és el que distingeix l'estructura organitzativa d'un partit d'un altre . En aquest sentit, aquest concepte pot variar d'acord al seu grau de cohesió interna (relació elits/seguidors), el seu grau d'estabilitat (intercanvis horitzontals entre elits) i el mapa de poder que dóna lloc l'organització (relació entre àrees organitzatives i entre el partit i organitzacions externes) (Panebianco, 1995: 92).

Quant a la legitimitat, l'autor la caracteritza interpretant que els líders polítics s'assemblen a l’empresariat. Contínua amb el símil de la lògica del mercat i considera que la “legitimitat del lideratge està en funció de la seva capacitat per a distribuir ´béns públics ´(incentius col·lectius) i/o ´béns privats´(incentius selectius). Si el flux de beneficis s'interromp, l'organització entra automàticament en crisi: esclataran revoltes, els líders seran posats en dubte durament i es multiplicaran les maniobres per a provocar un canvi de guàrdia i salvar així l'organització” (Panebianco, 1995: 95).

La diferència entre l'incentiu col·lectiu i el selectiu resideix que en el primer els quals ho gaudeixen no són conscients d'això pel que reforcen el seu vincle identitari amb el partit polític mentre que el segon ha d'interpretar-se en clau utilitària.

Iglesias, Esteban (2003), “El partido político por dentro. Una crítica a los planteos teóricos de Sartori y Panebianco”, paper presentat al “VI Congreso Nacional de Ciencia Política”, Universidad Nacional de Rosario, novembre

Manuel Alcántara. Los partidos políticos en América Latina (2001)

2007-12-03T14:01:00.000+01:00

Les principals aportacions entorn de l'estudi dels sistemes de partits i dels diferents tipus existents s'han centrat en una dimensió que definiria als mateixos: el nombre de partits existent en cadascun. Així, Duverger (1951) va establir una inicial diferenciació entre s sistemes bipartidistes i multipartidistes, prenent com exemples a Estats Units o Gran Bretanya dels primers i a França o Itàlia entre els segons. A partir d'aquesta diferenciació va establir una relació simple, encara que eficaç, entre tipus de sistema de partits i estabilitat política, de manera tal que els sistemes bipartidistes demostraven ser més estables que els multipartidistes. Uns anys més tard, Blondel (1968), abundant en el criteri numèric, va incorporar, tímidament, la variable de la grandària del partit per a classificar els sistemes de partits. D'aquesta forma, va obtenir una tipologia de quatre casos: sistemes de dos partits, de dos partits i mig, sistemes multipartidistes amb un partit dominant i sistemes multipartidistes sense partit dominant. En qualsevol cas, aquesta desagregació del tipus multipartidista va mantenir l'aproximació numèrica inicial.

Dos anys abans, Dahl (1966) havia introduït un criteri distint per a analitzar els partits, a partir del com resultava possible distingir sistemes de partits. En el seu estudi clàssic dels partits d'oposició, va establir una classificació en funció de les diferents estratègies adoptades pels partits d'oposició. Segons aquest criteri, es podrien identificar quatre tipus distints de sistemes de partits: competitius, cooperatius-competitius, « coalescents-competitius i estrictament "coalescentes". Aquest estudi inicia d'alguna manera, altra forma d'acostament a l'anàlisi dels sistemes de partits, a través de la caracterització de les relacions entre partits.

Sartori (1976), en el qual segueix sent el treball seminal sobre els sistemes de partits va aconseguir combinar ambdues dimensions, la del nombre de partits i la de la forma de la relació entre partits a través de l'indicador de la polarització ideològica entre els mateixos. Segons aquesta aportació, existirien sistemes de partits únic, hegemònic, bipartidista, predominant, multipartidista moderat i multipartidista polaritzat, al que s'afegiria el sistema de partits atomizat.

Posteriorment, altres autors han aportat anàlisis que han tractat d'aprofundir en aquestes dimensions, encara que el treball de Sartori segueixi sent la referència. Centrant-se en els partits com organitzacions, i defensant la perspectiva segons la qual, la dinàmica de la lluita pel poder en el sí de l'organització ofereix la clau principal per a comprendre el seu funcionament, així com els canvis que experimenta en ocasions. Panebianco (1982) va establir els criteris que permetrien definir el grau d'institucionalització d'un partit polític. D'aquesta manera, es donava entrada a una dimensió especialment útil per a caracteritzar els sistemes de partits, que seria la dimensió temporal o històrica, on destacava la importància del moment fundacional d'aquestes institucions.

En la definició de partit polític es recull des de la clàssica idea de Burke del partit com individus units per principis i compromesos a promoure l'interès nacional fins a la no menys clàssica distinció de Downs que comparteix el fet de ser el partit una coalició de persones i, alhora, un equip en el qual tots els seus membres estan d'acord en totes les seves metes en comptes d'estar-lo solament en una part d'elles, passant per la concepció teòrica de Sartori que els partits són l'estructura intermediària central entre la societat i el govern i que són grups que competeixen electoralment pel poder idea que ja es troba en Weber que advocava per un objectiu dels partits consistent “sempre en l'adquisició de vots en les eleccions”.

El naixement del segle gairebé coincideix amb l'obra seminal d’ Ostrogorski que tindrà una influència notable en la disciplina almenys durant el mig segle següent. La reivindicació d'aquest autor de separar i diferenciar, en l'estudi de la política, les formes polítiques de les forces polítiques va ser fonamental. Les primeres havien estat objecte del pensament clàssic a partir de la Il·lustració i tenien l’exemple més clar en Montesquieu. Es basaven en una relativa simplicitat de la vida política i en el domini de la noció metafísica de la persona en abstracte, considerada com la base universal i immutable de l'ordre polític i per la concepció mecànica de l'ordre moral.
Les segones sorgirien de l'experiència i de la pràctica de la llibertat. Segons el joc democràtic s'anava ampliant, la vida política es feia més complexa i l'actuació de les forces polítiques també es desenvolupava i guanyava en complexitat, sent cada vegada més necessari adquirir un coneixement exacte de com funcionaven aquestes forces.
Paral·lelament, la segona obra influent en els inicis del segle XX va ser la de Michels, la qual assenyalava explícitament que l'estudi i l'anàlisi dels partits polítics constituïa una nova branca de la Ciència Política i de la Sociologia aplicada.
Advocava pel seu caràcter pluridisciplinar a l'ocupar un terreny intermedi entre les disciplines socials, filosòfic-psicològiques i històriques que, no obstant això, necessitava superar la bretxa que suposava l'absència d'anàlisi algun de la naturalesa dels partits.

Weber va recollir aquests primers passos emfatitzant el caràcter dels partits com formes de socialització efímera o de certa durada, apareixent com associacions de tota classe i forma. També es va referir als partits com organització, assenyalant que eren essencialment organitzacions patrocinadores de càrrecs o partits d'ideologia que “es proposaven la implantació d'ideals de contingut polític”.

L'extensió del sufragi després de 1832 a Anglaterra va suposar que els partits tinguessin expressions “*extraconstitucionales” ja que fins a aquell any els partits no tenien cap tipus d'organització fora del Parlament. Fins a llavors el partit era exclusivament el que avui es denominaria el grup parlamentari.
La paulatina extensió del sufragi i la modificació dels districtes electorals va precipitar lentament el sorgiment d'una variada gamma d'entramats i de funcions que, amb el temps, compondrien els elements constitutius de l'univers partidista segons la teoria desenvolupada. La preparació de les candidatures va donar pas a la formació d'associacions de registre (Registration Societies) que, a poc a poc, van anar cobrint el país amb una xarxa organitzativa per a afrontar els assumptes electorals i la necessària creació d'un centre d'organització nacional per a dirigir les operacions electorals en les províncies. Això va afeblir enormement als clubs que fins a 1832 havien estat “les genuïnes institucions polítiques en les quals es van establir els estats majors dels partits, des dels quals s'emetia la veu de comandament per als cercles polítics a Londres i en les províncies”.

A diferència del Regne Unit, on forçosament les seves institucions imposaven un biaix propi als seus partits, el caràcter presidencial de la forma de govern en Estats Units va introduir des de molt primerenc el sistema de convenció que va substituir al del caucus congressional que havia col·lapsat amb motiu del desengany en les nominacions dels candidats presidencials de 1824. Una mica que també havia succeït amb els caucus legislatius en els Estats. D'aquesta manera, es va anar desenvolupant gradualment una maquinària regular en el sí de l'organització del partit sota la forma de convencions que es van moure cap a una extremada centralizació del poder i de l'agenda de la discussió, deixant completament subordinada la vida pública local a les rivalitats en la sorra de la política nacional.

Tant a Anglaterra com en Estats Units, i aquesta era una circumstància extrapolable a altres casos nacionals durant el segle XIX, els partits van passar de ser organitzacions confinades principalment en el Parlament a ser organitzacions esteses als electors.

En l'últim terç del s. XX, els partits eren un sistema estructural a la recerca de traslladar o convertir interessos socials i econòmics directament en poder polític, el que els donava un caràcter intermediari i representatiu inequívoc; i que els partits, més que ser organismes jeràrquics o oligàrquics, en la línia de Michels, eren “una estratarquía”, ja que no havia una unitat de comandament centralitzada sinó un poder diluït a través de l'estructura, en comandaments estratificats amb considerables graus d'independència. El concepte d’estratarquía va venir de Eldersveld (1964) i es va caracteritzar per que el partit desenvolupava la seva pròpia pauta jeràrquica de devolució estratificada de responsabilitat per l'establiment de conflictes, més que arriscava la viabilitat de tota l'organització traslladant tals conflictes als nivells superiors del partit.
Mair (1994) va reprendre el terme per a referir-se que les relacions en el sí dels partits eren més estratàrquiques que jeràrquiques, en el sentit que, com es veurà més endavant, les tres cares que es presenta un partit són cada vegada més autònomes entre si. El concepte de estratarquía ressaltava les peculiaritats dels partits nord-americans, en gran mida les mateixes identificades per Ostrogorski a principis del segle XX.

Un partit té tres cares (Katz i Mair, 1992), que eren subsistemes i que estaven constituïdes per una organització de membres voluntaris, una organització de govern i una organització burocràtica. La primera manifestació al·ludia tant a les
institucions representatives en el sí del partit, que tenia la seva màxima projecció en el congrés del partit, com a les unitats mínimes des de les quals els representants poguessin ser seleccionats. La segona es referia als membres del partit inserits en càrrecs públics, bàsicament els parlamentaris, estant la seva força en relació amb el domini d'aquests sobre les organitzacions de suport. La tercera cara posseïa moltes de les característiques d'altres burocràcies com eren la permanència, la jerarquia i l'especialització i integrava als professionals del partit.

Si per als models precedents era central la idea de l'alternança en el poder per la qual uns partits estaven “dintre” i uns altres “fora”, en el model de partit cártel cap dels partits que integraven el cártel quedava mai “fora”, pel que s'incrementava la sensació que els governants controlaven als governats i no al revés. La democràcia es convertia en “un mitjà per a arribar a l'estabilitat social més que el canvi social [....] Deixa de ser un procés pel qual s'imposen limitacions o controls en l'Estat per la societat civil i en el seu lloc arriba a ser un servei proveït per l'Estat per a la societat civil”. En aquesta situació, les eleccions eren un ritual pacífic per a renovar el lideratge polític en el qual l'Estat es preocupa de la seva provisió així com de la dels partits intervinents. Aquest no seria sinó el cas del paper del finançament públic de la política.

Alcántara, Manuel; Freidenberg, Flavia (2001), “Los partidos políticos en América Latina”, América Latina Hoy, núm. 27, Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, Pgs. 17-35

Partit polític a la wikipèdia

2007-12-03T12:03:00.000+01:00

El partit polític és una organització política que s'adscriu a una ideologia determinada o representa algun grup en particular. Són de creació lliure, emparats doncs en l'article que consagra el dret d'associació, però no són òrgans de l'Estat, pel que el poder que posseïxen ho exerceixen en virtut del disposat en els Estatuts i sobre les persones que han acceptat aquests Estatuts i passat a engrossir les files del partit. Es poden formar també ajusto algun tema d'interès especial. Els partits polítics en una democràcia ajuden a articular i informar a l'opinió pública dels seus plans i propòsits. Els partits polítics constituïxen unitats organitzatives a les quals se'ls reconeix el dret de participar en un procés d'elecció política per mitjà de la presentació de candidats i programes d'acció o govern. Així com de proveir de funcionaris en càrrecs de confiança política o que requereixin una decisió política abans que una tècnica. No són òrgans de l'Estat ni han estat configurats pels votants, ni representen la voluntat general pel que no són competents per a destituir dels seus càrrecs als representants que en efecte havien estat triats pels ciutadans, encara que es permet que els partits presentin als seus candidats als electors com propis.

Els partits polítics comencen sent faccions o grupúsculs amb un programa sociopolític de curt abast i termini i que segueixen o aprofiten grups de poques persones. En principi és un moviment social que reivindica una acció política a una qüestió social. Aquesta era la situació en la Roma clàssica. Cap al segle XVIII (liberalisme) i XIX s'inicien els partits polítics, els sindicats, les ciències socials, la doctrina social catòlica, per l'auge del desenvolupament industrial i altres moviments i conceptes de gran abast, que acabarien presumptament manejant l'Estat i la Societat. Principalment podien aparèixer com una ideologia amb sentit gremial a Anglaterra i algunes vegades messiànic en la resta d'Europa, Àsia i Amèrica Llatina.

Jan Sundberg. Demassified Mass Parties or Overloaded Cadre Parties? (1985)

2007-12-03T11:53:00.000+01:00

Hi ha una competició lliure entre els partits, dins de l’arena electoral. Així ho reflexa per exemple Giovanni Sartori (1976): “Un partit és qualsevol grup polític que es presenta a les eleccions i és capaç de mantenir-se en períodes entre-eleccions, amb uns candidats per a l’oficina pública”. D’acord amb les mesures comparatives de Kenneth Janda (1983), l’èxit dels partits en el procés competitiu depèn de l’extensió més o menys gran de les activitats dels partits i de les variacions en l’organització dels partits.
Com deia Joseph Schumpeter (1957), “un partit és un grup els membres del qual es proposen actuar en una lluita política per aconseguir el poder polític”.

Duverger (1951) va dividir el concepte de militant en diferents tipus de partits. Feia una distinció important entre partits de masses i partits de quadres.
La principal diferència entre ells és en l’estructura interna. Pels partits de masses, el reclutament de membres és una de les activitats fonamentals, tant per raons polítiques com per raons econòmiques. Segons Duverger, un punt essencial dels partits de masses és educar a la població treballadora per ésser preparada per a dur l’organització, el govern i l’administració del país. Sense els membres, “el partit seria com una escola sense alumnes”. El partit és també dependent financerament del diner que aporten els seus membres.

Aquesta concepció de militància és diferent per als partits de quadres. Duverger diu que els militants són molt menys importants en aquests tipus de partits. El partit només s’activa per a preparar les eleccions.
Mentre que als partits de masses l’activitat és duta a terme per una militància ben organitzada, als partits de quadres és duta a terme generalment per persones influents, el nom i prestigi de les quals els assegura vots. En segon lloc, coneixen com organitzar campanyes, en tercer lloc, tenen diners per a financiar les campanyes.

D’acord amb aquest argument, els partits de quadres no tenen una militància, amb molta menys organització que els partits de masses. Els partits de quadres estan descentralitzats, mentre que l’organització dels partits de masses és centralitzada i jeràrquica.

Kirchheimer que els canvis estructurals en les societats europees de postguerra han causat un procés d’uniformitat entre els partits, anant tots cap al partit catch-all. Aquest canvi implica per a tots els ben organitzats partits de masses, “un descens del rol de la militància en els partits”.
També d’acord amb Epstein (1967), la militància en els partits de masses ja no és realment necessària en la societat moderna. Els partits, avui, ja no han de proveir d’educació, informació política, crear esdeveniments i activitats socials, i fins i tot els pagaments de la militància ja són una part menor dels diners que rep el partit.
En els moderns estats de benestar, l’educació i la informació política ja estan determinades pel sistema educacional de cada país. Les activitats socials són esponsoritzades per interessos comercials, i els partits reben ajuda financera de l’Estat, companyies i altres recursos externs.

Sundberg, Jan (1985), “Demassified Mass Parties or Overloaded Cadre Parties? The Impact of Parties on Electoral Outcome in Finland”, Scandinavian Political Studies, Vol. 8, Núm. 4

Carty. Parties as franchise systems. The Stratarchical Organizational Imperative (2004)

2007-12-02T21:59:00.000+01:00

Els partits han variat des de la teoria de Kirchheimer. Hirschman (1970) deia que es pot dir que els partits han augmentat la seva veu, però han baixat en lleialtat i incrementat la sortida de militants.

Els models tradicionals de partits es definien com organitzacions hieràtiques en les quals els individus competeixen pel poder.
En els partits quadres de Duverger el poder estava concentrat a la part alta de la piràmide estructural i els líders tenien pocs problemes per a dirigir als membres del seu partit.
Als partits de masses, l’autoritat estava a la base de l’organització, que controlava i dirigia als seus líders, malgrat que Michels deia que el poder realment estava en mans dels líders professionals.Posteriorment, Kirchheimer i Panebianco van mostrar com als parttis catch-all i als partits electorals-professionals, la recerca de l’èxit electoral i els canvis socials i de mitjans de comunicació van transformar els partits de masses i van ser dominats pels líders.

Mair & Kolodny (1994) escrivien que les relacions rellevants són ara més estratarquiques que jeràrquiques, i que cada cara del partit és més autònoma que abans.
Allò important és que les unitats organitzacionals dins dels partits poden posseir un grau significant d’autonomia, i que els tradicionals paradigmes hieràtics ja no responen fidelment a la realitat de les estructures de partit.

Mair no diu que ja no existeixi estructures jeràrquiques, sinó que tots els partits han incorporat estructures estratàrquiques a la seva organització. El perill d’això és que es pot desenvolupar un grau d’autonomia en que el partit local esdevingui només un partit que es preocupi només per la política a nivell local, deixant de banda la política del partit nacional, o viceversa.

No content amb aquest concepte, Koole (1996) ho nega i parla més aviat d’una “federalització” dels partits, on les branques locals tenen una certa autonomia en els afers locals.

En contrast, Heidar i Saglie (2003) suggereixen que els partits “simplement estan perdent la seva estructura formal d’organització, amb menys fronteres estrictes entre els processos externs i interns”. Ells anomenen aquest canvi com a “Network party” o “Partit de xarxes”, un model organitzatiu definit per set elements formals i informals, ajuntant elements de partits de quadres i de masses a l’hora d’estructurar la relació entre els partits i els seus membres, el que en la pràctica els apropa força a la teoria de Koole de partits moderns de quadres.

Els sistemes de franquícia són una altra possibilitat, teoritzada aquí per Carty. Tradicionalment, una organització central, reconeixible per la seva marca comuna, determina la producció, disseny, marketing i anuncis d’un producte, i proporciona ajuda i entrenament a les seves estructures locals. Per la seva part, les franquícies individuals existeixen per a lliurar els productes dins del seu propi mercat. Per a fer-ho, inverteixen en recursos locals (capital i personal), construint ima organització que té com a objectiu les necessitats i els recursos de la comunitat on hi són, preocupats per lliurar el producte al seu mercat objectiu.

Les relacions entre l’organització central i les seves franquícies locals poden variar enormement. Els sistemes de franquícia poden estar més centralitzats, descentralitzats o federats.
Les organitzacions centrals dels partits són responsables de proveir el producte de línia bàsic (política i lideratge), la comunicació més gran (campanya nacional) i d’establir els estàndards de management organitzacional, entrenament i funcions financeres. A l’oficina central hi haurà la part principal en qualsevol responsabilitat de govern que emprengui el partit. Les unitats locals, en canvi, estan definides (geogràficament sovint) per a proveir l’organització bàsica a l’àmbit local per a la gran majoria de membres del partit. El seu objectiu és aconseguir suports als candidats i mobilitzar-los per a aconseguir vots.

En un ambient de decreixement en la identificació dels partits (Dalton, 2000), es permet als elements relativament autònoms d’un partit franquícia de perseguir l’augment de l’electorat.

Carty, R. Kenneth (2004), “Parties as franchise systems. The Stratarchical Organizational Imperative”, Party Politics, Vol. 10. Núm. 1 pp. 5–24

Katz. The Problem of Candidate Selection and Models of Party Democracy (2001)

2007-12-02T19:28:00.000+01:00

En cap moment es diu que el cartel party és el final de la tipologia de classificació dels partits, el que es desmarca del que deien Duverger (1954) i Kirchheimer (1966) sobre els partits d’integració de masses i els partits catch-all, respectivament.

Tot comença amb els partits de quadres o d’èlits, típic de les societats estables i estratificades (sovint rurals) del s. XVIII i XIX. Essencialment eren un partit de notables locals, el lideratge dels quals estaven basats en seva posició dins de la societat civil. Els partits de quadres només tenien una organització mínima i limitada.

El partit de masses és la reacció natural contra el partit de quadres. Estava típicament format per les classes treballadores, inicialment agitades pel dret a votar de tota la ciutadania (Fitzmaurice, 1983). Els organitzadors dels partits de masses buscaven utilitzar la força dels seus nombrosos membres i de la grandària i fortalesa del partit per a substituir la “qualitat individual” (posició, accés a recursos rellevants, com diaris...).
Tot això requeria una organització del partit articulada formalment, amb una forta oficina central per a coordinar les seves diverses branques locals.

Els partits catch-all van ser inicialment una reacció dels partits d’èlits als partits de masses. Aquests grups no tenien interessos de classe ja que la seva classe era minoritària. La seva única oportunitat d’aconseguir vots era atraure un número substancial de vots que eren clientela natural de l’esquerra.
Els partits Catch-all van adoptar algun dels rasgos organitzacionals dels partits de masses, particularment la idea d’una militància formal organitzada en branques locals. Va haver un un augment dels polítics professionals, incrementant el grau de de l’experiència tècnica.

Tan l’organització dels partits catch-all com els canvis socio-econòmics a les democràcies occidentals van fer que sorgíssin problemes, primer amb els partits de masses i després dins del propi partit catch-all. D’aquí el sorgiment dels partits Càrtel.

A més, l'existència dels partits Càrtel fa que al no tenir els recursos dels quals disposen aquests partits (procedents de l'Estat), sigui molt més difícil per als nous partits (outsiders) arribar al poder (Koole, 1996), això porta també similituts amb el problema que tenien els outsiders per entrar en política durant el temps dels partits quadres, amb el que Koole extreu la teoria dels “moderns partits de quadres”.

El partit Càrtel està format per polítics professionals en dos sentits.
El primer sentit és que els líders requereixen tot un seguit d’habilitats variades i experiències tècniques diverses, associades normalment a d’altres professions. Mentre que la política podría ser una passió, aquí és una feina. En termes de Weber (1958), els líders són polítics que viuen més de la política que amateurs que viuen per a la política.

Katz, Richard S. (2001), “The Problem of Candidate Selection and Models of Party Democracy”, Party Politics, Vol. 7, Núm. 3, Pg. 277-296

Beer. Les Partis Politiques (1953)

2007-12-02T18:44:00.000+01:00

L’article analitza el llibre de Duverger “Les Partis Politiques”.
Qualsevol partit ha d’adoptar una estructura oligàrquica, tal i com també deia Michels (1911) amb la seva “llei de ferro”.

Els partits de masses són altament disciplinats, centralitzats, dominats des de fora del parlament per noves elits dins del partit.
La seva existència està determinada per l’extensió del sufragi universal.

Beer, Samuel H. (1953), "Les Partis Politiques", The Western Political Quarterly, Vol. 6, No. 3. (Setembre), pp. 512-517

Puhle. Still the age of Catch-allism? Volkspartei and Parteienstaat in crisis and Re-equilibration (2002)

2007-11-24T19:12:00.000+01:00

Neumann, a partir dels anys 30, va començar a parlar dels partits d’integració de masses. Els partits de masses es diferencien dels Catch-all explicats per Kirchheimer perque representen a una classe, ideologia o socio-cultura particular (Puhle).

Altres classificacions van venir a partir dels 50 i 60. Martin Lipset i Rokkan (1967) van analitzar els cleavages, i Sartori (1976) va classificar en set categories d’acord amb el seu número i interaccions entre els partits. Aquesta classificació va ser més tard modificada per Van Beyme (1985), el qual va afegir una dimensió històrica de deu famílies espirituals.

Malgrat un gran conjunt teòric d’aproximacions, hi ha un cert consens en periodificar i classificar els diferents partits al llarg de la seva història:

1. Els partits quadres (Duverger, 1954). Van de 1890 a la primera guerra mundial.

2. Els partits de masses. Era un nou grup de pressió agressiva, tècnicament eficient, ben organitzat i disciplinat, unes màquines burocràtiques. L’extensió del sufragi, el creixement de la polarització política, les innovacions tecnològiques i organitzacionals, la forta competició i la necessitat d’una millor coordinació i organització de les campanyes va fer que els tradicionals partits de representació es convertissin en partits d’integració de les masses (Neumann, 1956). Cada cop més, les èlits del partit funcionaven més autònomament. És el que Michels (1911) va anomenar l’oligarquització dels partits.

3. Els partits catch-all. Després de la segona guerra mundial. Quan els conflictes de classe i religió ja no eren tan marcats els partits havien de maximitzar els vots, seguint estratègies marketingnianes. Les campanyes esdevenen més professionals i comercials. A més, a partir dels anys 60, la televisió entra en escena, revolucionant les campanyes polítiques, incrementant el rol dels líders dels partits i dels seus assessors. Segons Kirchheimer les seves característiques eren: dràstica reducció del bagatge ideològic, estretesa dels grups de líders, les accions dels quals eren jutjades per la seva contribució a l’eficiència de tot el sistema, més que no pas a una identificació amb la ideologia, descens del rol de la militància, ...

4. Partits post-Catch-all. A partir dels anys 70 es veu un canvi en els partits polítics. Hi ha una devallada dels militants, abstenció, menys organització i molt més professionalisme. Hi ha noves teories sobre aquests partits. Gordon Smith (1990) parla de partits catch-all pre-crisis i de partits catch-all afectats per la crisi. Koole (1992, 1994) parla del nou partit de quadres. Panebianco parla dels partits electorals-professionals, al igual que Von Beyme (2000), que s’ha apropiat del terme per a una nova classificació dels partits. Puhle parla dels partits Catch-all Plus.

Puhle, Hans-Jürgen (2002), “Still the age of Catch-allism? Volkspartei and Parteienstaat in crisis and Re-equilibration”, dins de Gunther, Richard; Montero, José Ramón; Linz, Juan J. (2002), “Political Parties”, Capítol 3, Pg. 58-83

McHale & Shaber. From Aggressive to Defensive Gaullism: The Electoral Dynamics of a 'Catch-All Party (1976)

2007-11-22T16:14:00.000+01:00

Els partits de masses van néixer com a mecanismes de conflicte i han servit per a mobilitzar, articular i promoure diferències polítiques. Aquest era el rol tradicional dels partits, originats per la democratització a la política occidental.

Quan les societats industrials es van començar a diferenciar i a fer-se més complexes, els partits amb aspiracions a governar estaven forçats a buscar majories electorals i a trobar suports, sense tenir en compte les diferències socials, expandint el consens basat en la seva habilitat per a governar efectiva i eficientment.
Ja no són agents de conflicte, sinó que han de mantenir el sistema i conduir-l’ho eficientment, oferint polítiques i alternatives pragmàtiques com a base per a governar.
Kirchheimer ho va anomenar partits Catch-All.

McHale, Vincent E. & Shaber, Sandra (1976), “From Aggressive to Defensive Gaullism: The Electoral Dynamics of a 'Catch-All Party”, Comparative Politics, Vol. 8, No. 2. (Gener), pgs. 291-306

Young. Party, State and Political Competition in Canada: The Cartel Model Reconsidered (1998)

2007-11-22T15:32:00.000+01:00

Al 1995, Katz i Mair van escriure l’article “"Changing Models of Party Organization and Party Democracy: The Emergence of the Cartel Party.". L’article sostenia que durant el període recent havia nascut un nou tipus de partit, el partit Càrtel, en el que els partits esdevenien agents de l’Estat per a assegurar la seva pròpia supervivència col·lectiva. Eren finançats per l’Estat i bloquejaven l’entrada de nous partits, el que tenia forts efecte en el sistema de partits.
La característica definitòria més important dels partits Càrtel és la seva posició relativa a la societat civil i a l’Estat. D’acord amb els autors, el partit Càrtel esdevé part de l’Estat.
Mentre el partit de masses representava un estil “de delegació” (representant alguns sectors de la població a l’Estat), i el partit Catch-all representa un estil “emprenedor” (actua com un broker entre societat i Estat), el partit Càrtel actua com un agent de l’Estat, representant molt més l’Estat a la societat que no pas a l’inrevés.
A més d’aquestes característiques, Katz i Mair identifiquen algunes altres qualitats d’un partit Càrtel. La seva manera de fer campanya és intensiva, i duta a terme per professional, molt més que per voluntaris o militants.
La principal font de recursos econòmics del partit és l’Estat, mitjançant les seves subvencions.

L’organització interna està estratificada, i les elíts nacionals i locals són autònomes. La distinció entre membre del partit i no membre està diluïda. Els membres es valoren per la seva contribució i individualment, no com a grup.
Es donaran les condicions precises quan el partit no pugui mantenir-se amb els recursos dels militants, i necessiti dels diners de l’Estat per a mantenir-se.

Young, Lisa (1998), “Party, State and Political Competition in Canada: The Cartel Model Reconsidered”, Canadian Journal of Political Science / Revue canadienne de science politique, Vol. 31, No. 2

Kitschelt. Diversificación y reconfiguración de los sistemas de partidos de las democracias postindustriales (2004)

2007-11-22T12:38:00.000+01:00

L'essència de l’argument de Katz i Mair és que els partits han anat tenint cada vegada més èxit aïllant-se a si mateixos respecte de les preferències de l'electorat mitjançant l'obtenció de recursos fonamentals del sector públic que garanteixen la seva viabilitat, especialment el seu finançament.
En funció d'aquest control dels recursos públics, els partits convencionals creen “càrtels interns” que limiten la varietat de missatges programàtics competitius que s'accepta proposar en les campanyes electorals i, per tant, exclouen a importants grups d'electors les opinions polítiques dels quals se situen al marge del conjunt d'opcions donades pel càrtel del partit. Una conseqüència d'això és que les democràcies postindustrials experimenten un nivell creixent de frustració ciutadana, alienació respecte als partits convencionals i una predisposició a protegir a dissidents com antídot davant els impenetrables i insensibles càrtels polítics nacionals.

Així, Katz i Mair postulen un vincle entre els recursos públics corresponents als partits, el seu èxit electoral i el nivell d'insatisfacció popular amb els partits i la democràcia en una societat. No obstant això, fins i tot quan vam utilitzar les seves pròpies dades, no hi ha relació alguna entre els canvis en el finançament públic dels partits i la sort electoral dels partits convencionals (Kitschelt, 2000a: 172). El problema bàsic que subjeu a les seves proposicions teòriques és el d'un model inadequat de relacions principal-agent, que no para esment suficient als incentius que tenen els partits polítics per a fugir dels plans del “càrtel” quan les recompenses electorals d'atendre les preferències de l'electorat, desateses pel programa realitzat a partir dels termes del càrtel, semblen prou bones.

La hipòtesi del càrtel, semblant a la teoria de Robert Michels (1911/1962) de les oligarquíes partidistes que no rendeixen comptes davant la ciutadania, infravalora la competició inter i intrapartidista, en les democràcies multipartidistes que tenen llindars d'entrada relativament modests, per a assolir el suport polític.

Si Katz i Mair tinguessin raó, la cartelització i la connivència interpartidista haurien de ser pràctiques recents i en fase d'intensificació que ajudarien als partits convencionals a protegir-se dels nous competidors, a conjurar el descens de la seva porció electoral, limitar els seus missatges polítics a determinat electorat i que, per tant, en última instància, produirien una conjunt creixent de ciutadans insatisfets, quan no alienats. Una teoria que contradigués directament tals afirmacions sostindria que l'existència de vells, no nous, partits hegemònics i càrtels partidistes ha estat relacionada amb un nivell endèmicament baix de satisfacció amb les institucions democràtiques. Durant moltes dècades, aquests càrtels clientelistes han estat capaços d'aprofitar-se dels recursos estatals per a donar als electors incentius materials per a donar suport a la classe partidista dirigent. La quantia d'aquests recursos va excedir amb escreix el total que avui s'apropien els partits a través del seu finançament públic.

El que va succeir en les dècades de 1980 i 1990 va ser que les circumstàncies políticoeconòmiques van fer possible que les frustracions populars contingudes contra els càrtels clientelistes s'articulessin en l’arena política derrocant, almenys en part, els sistemes de partits convencionals.

L'autèntic problema de la variació internacional de la confiança institucional en les democràcies postindustrials, i la reconfiguració resultant del sistema de partits en les dècades de 1980 i 1990, no seria el sorgiment de “nous” càrtels de partits convencionals mitjançant l'expansió del finançament públic dels partits sinó la tenaç persistència dels vells càrtels clientelistes dels partits.

En la política democràtica de masses de les acaballes del segle XIX i dels primers dos terços del segle XX, les maneres d'articulació política mitjançant els partits, els grups d'interès i els moviments socials estaven fosos sòlidament, com es pot il•lustrar amb l'ascens i la caiguda dels “pilars” o “segments” polítics demòcrata-cristians, socialdemòcrates, comunistes o agraris. Els grups d'interès i els partits tenien un estret vincle mutu, prenent uns o uns altres la iniciativa en les etapes formatives d'un d'aquests segments polítics. Els partits polítics, cooperant amb els grups d'interès afiliats, també eren els principals organitzadors dels moviments socials i els actes de protesta política. Aquesta fusió entre l'organització del partit, el grup d'interès i el moviment social, va ser promoguda de vegades per pràctiques clientelistes tancades, enteses aquestes com relacions directes d'intercanvi material entre principals i agents, en les quals els polítics obtenien vots i beneficis materials de l'electorat en canvi de recursos materials de l'Estat en forma de recompenses selectives (per exemple, ocupacions en el sector públic, concessió de contractes, habitatge públic, etc.) i de creació de situacions avantatjoses (per exemple, establint regulacions que ho afavoreixen). De vegades, els partits assolien aquesta fusió sense el clientelisme basat en xarxes associatives sinó més aviat amb incentius socials pensats i dissenyats per a cimentar la vinculació ciutadana amb els sectors polítics tradicionals.

Kitschelt, Herbert (2004), “Diversificación y reconfiguración de los sistemas de partidos de las democracias postindustriales”, Revista Española de Ciencia Política. Núm. 10, Abril, pgs. 9-51

Engelmann. A Critique of Recent Writings on Political Parties (1957)

2007-11-22T12:35:00.001+01:00

L’estasiología és la ciència que analitza els partits polítics. Abans de 1951, els autors en aquest camp solien explicar la història dels partits, programes electorals, etc... però no incidien en la classificació dels partit polítics.
Només dos autors, ambdós a principis de segle, van parlar significativament de l’estasiología analítica: Ostrogorsky al seu llibre “Democracy and the Organization of Political Parties” i Robert Michels al llibre “Political Parties: A Sociological Study of the Oligarchical Tendencies of Modern Democracy”.

Al principi de la dècada dels 50 l’estudi dels partits polítics no s’havia estudiat sistemàticament. Va ser al 1951, amb la publicació del llibre “Les partis politiques” de Duverger quan es pot dir que s’inicia aquesta nova era.
A partir del seu llibre es comencen a desenvolupar estudis sobre la classificació dels partits a diferents països, com per exemple Regne Unit (Bayler, 1952; Bulmer-Thomas, 1953; McKenzie, 1955), França (Williams, 1954), Alemanya (Wildemann, 1954) o Austràlia (Overacker, 1952).

Cap al 1956, un altre llibre va revolucionar i va donar empenta a aquests estudis, es tractava del llibre “Modern Political Parties”, editat per Sigmund Neumann, i que al darrer capítol “Toward a Comparative Study of Political Parties”, feia una crítica a la teoria de Duverger i en creava una nova, on definia el que era un partit polític i caracteritzava les funcions dels partits, suggerint una complexa classificació basada en consideracions ideològiques, sociològiques i de sistema de partits.

Engelmann, Frederick C. (1957), “A Critique of Recent Writings on Political Parties”, The Journal of Politics, Vol. 19, No. 3. (Agost), pgs. 423-440

Gunther & Montero. Introduction: Reviewing and Reassessing Parties (2002)

2007-11-22T11:12:00.000+01:00

Els partits van ser dels primers objectes d'anàlisis presents en el mateix naixement de la Ciència Política moderna, com exemplifiquen els treballs clàssics d’Ostrogorski (1964 [1902]), Michels (1962 [1911]) i Weber (1968 [1922]). En els següents anys es van publicar diversos llibres extremadament importants (per exemple, Merriam 1922, Schattschneider 1942, Key 1949), però va ser realment en els anys cinquanta, seixanta i setanta quan els estudis sobre els partits van culminar com un autèntic subcamp de la Ciència Política. Treballs com els de Duverger (1954), Ranney (1954), Neumann (1956), Eldersveld (1964), Sorauf (1964), LaPalombara i Weiner (1966, que incloïa la contribució seminal de Kirchheimer), Epstein (1967), Lipset i Rokkan (1967) i Sartori (1976) van establir les bases conceptuals i empíriques d'incomptables estudis de política comparada. En termes del nombre absolut de publicacions, el creixement d'aquest subcamp ha estat espectacular.

Ni els esquemes de categorització clàssics (per exemple, Duverger 1954 i Neumann 1956) ni els més contemporanis (per exemple, Kirchheimer 1966; Panebianco 1988 i Katz i Mair 1995) han assolit capturar tot el rang de variació de l'extremadament ampli nombre de partits actuals, especialment a la vista de l'escàs nombre de tipus de partits elaborats en cadascuna d'aquestes contribucions.

Algunes d'aquestes categoritzacions (per exemple, Neumann 1956; Kitschelt 1989 i Katz i Mair 1995) es basen en criteris funcionals, diferenciant els partits sobre la base d'una raison d’être organitzativa o d'algun objectiu específic que persegueixen.
Unes altres són organitzatives (Duverger 1954; Kitschelt 1994; Panebianco 1988), distingint entre els partits que tenen estructures organitzatives febles i els quals han desenvolupat grans infraestructures i complexes xarxes de relacions de col·laboració amb altres organitzacions secundàries.
Mentre que unes altres (per exemple, Michels 1962 [1911]; Eldersveld 1964) han adoptat criteris sociològics, basant el seu treball explícita o implícitament en la noció que els partits són productes de (i han de representar els interessos de) diversos grups socials. Finalment, alguns prominents acadèmics barregen indiscriminadament aquests tres conjunts de criteris. Aquest és el cas de Kirchheimer (1966), que planteja quatre models de partit: partits burgesos de representació individual, partits de masses de classe, partits de masses confessionals i partits catch-all.

Gunther, Richard , Montero, José Ramón (2002), "Introduction: Reviewing and Reassessing Parties", dins de Gunther, Richard , Montero, José Ramón & Linz, Juan J. (2002), "Political Parties: Old Concepts and New Challenges", Oxford, Oxford University Press, Pgs. 1-37

Mendilow. Party Clustering in Multiparty Systems: The Example of Israel (1983)

2007-11-22T10:56:00.000+01:00

Per a maximitzar la seva habilitat d’aconseguir vots, els partits utilitzen intensivament les noves tecnologies de comunicació de masses i tècniques electorals modernes, contractant relacions públiques professionals i utilitzant molt sovint enquestes.

Kirchheimer deia que les pressions de la competició electoral duia als partits quadres i als partits de masses a esdevenir partits “catch-all”. L’objectiu és incrementar l’eficàcia electoral, fent una ampla crida a grans sectors de la població, però sense incórrer en inconsistències ideològiques. Això porta a la creació de múltiples imatges del mateix partit.
Els simpatitzants tradicionals són induïts a creure que els seus interessos essencials i els seus principis no han canviat i que segueixen sent defensats pel partit. Simultàniament, es fa un gir al centre i al pragmatisme per tal d’aconseguir el vots d’aquest sector ideològic. Això és el que caracteritza els partits catch-all (de Kirchheimer, 1966) i als partits “americanitzats” (Epstein, 1967). Ambdós autors creien que aquesta tipologia de partit seria estable, ja que reflexaven un consens de la societat.

El resultat és una reducció de la tensió ideològica entre els partits, i al mateix temps, una intensificació de la competició electoral.

Mendilow, Jonathan (1983), “Party Clustering in Multiparty Systems: The Example of Israel 1965-1981”, American Journal of Political Science, Vol. 27, No. 1. (Febrer), Pgs. 64-85

Malamud. Partidos políticos

2007-11-07T16:04:00.000+01:00

Els partits polítics, en l'accepció més àmplia del terme, posseïxen avui una característica significativa: la seva universalitat. No hi ha gairebé país independent que pugui exhibir un sistema polític sense partits, a no ser per dos casos particulars: un grapat de societats tradicionals d'estructura familiar-patrimonial com les quals poblen el Golf Pèrsic, i les dictadures militars que són, no obstant això, fenòmens sempre temporals (Ware 1996). A part de tals excepcions, i no obstant el tipus de règim, la ubicació geogràfica o els antecedents històrics, cada estat-nació conta amb (almenys un) aquests actors institucionals. Més encara, cap democràcia occidental –o occidentalizada— és concebible sense ells.

Els partits apareixen com la conseqüència no buscada de la massificació de les societats i l'expansió territorial dels estats, les dinàmiques dels quals van a donar lloc a un nou fenomen: el de la representació política.
La condició històrica del sorgiment dels partits va ser l'increment de la participació política, que es va verificar fonamentalment a partir de l'aprofundiment del procés d'urbanització dels segles XVIII i XIX. Així mateix, el substrat indispensable sobre el qual es van desenvolupar (i al que van enrobustir) els partits va ser l'òrgan de representació política per excel•lència, aquell al que l'ascendent burgesia va ser constituint en eina de control de les mesures de govern: el parlament (Oppo 1982).

La primera explicació sobre les causes del sorgiment dels partits la va esbossar Ostrogorski (1902) i la va continuar Duverger (1951), constituint el vessant de les cridades teories institucionals que posen l'accent sobre la relació amb el parlament. En aquesta concepció, els partits s'haurien desenvolupat a manera d'organitzacions auxiliars de les naixents –o ampliades— càmeres representatives, amb la finalitat de coordinar la selecció i les tasques dels membres de l'assemblea. En conseqüència, pot parlar-se de partits de creació interna (al parlament, com el Partit Conservador anglès) o externa (quan no són creats dintre dels canals institucionals sinó per fora d'ells, des de la societat, com el Partit Laborista anglès).

En contraposició amb aquesta postura, Seymour Lipset i Stein Rokkan (Lipset & Rokkan 1967) van desenvolupar un poderós marc teòric que concilia el mètode històric amb el comparatiu. Ells expliquen l'aparició dels diferents partits a partir d'una sèrie de crisi i ruptures històriques que van dividir a les societats nacionals quan encara no estaven consolidades com a tals: 4 cleavages.
Finalment, La Palombara i Weiner (1966) adscriuen més fidelment a les teories del desenvolupament, i entenen l'aparició dels partits com una conseqüència natural de la modernització social i de les necessitats funcionals del sistema polític.

La desil•lusió soferta per Robert Michels respecte del partit socialdemòcrata alemany ho va dur a buscar la causa del mal funcionament dels partits en la seva estructura interna de caràcter oligàrquic (Michels 1911), mentre que Antonio Gramsci, per contra, va manifestar en els anys 30 la matriu marxista de la seva anàlisi sociopolítico al concebre'ls com organitzacions definides per la classe social que els integra (Gramsci 1975).
Per a simplificar la miríada de posicions sostingudes pels acadèmics, pot construir-se una tipologia triple dels partits en funció dels següents eixos: 1) la seva base social, 2) la seva orientació ideològica i 3) la seva estructura organitzativa (Panebianco 1990). La majoria dels treballs sobre aquesta temàtica, si no tots, cavalquen sobre un d'aquests criteris o sobre una combinació d'ells.

Sartori sosté concisament que "un partit és qualsevol grup polític identificat amb una etiqueta oficial que presenta a les eleccions, i pot treure en eleccions (lliures o no), candidats a càrrecs públics" (Sartori 1980: 91).
Les obres de Joseph Schumpeter (1942) primer i de Anthony Downs (1957) més endavant, enquadrades dintre de les teories econòmiques de l'acció humana, han descrit als partits segons una imatge en extrem gràfica i il•lustrativa. Aquests autors apliquen una metàfora del funcionament del mercat econòmic, concebent a la democràcia (o sistema competitiu de cabdills o partits) com un mercat polític en el qual els capdavanters partidaris compleixen el rol de l'empresari, que dintre d'una signatura (el partit) desenvolupa la tasca de produir, promoure i intercanviar una sèrie de béns o serveis (decisions i polítiques públiques, o bé càrrecs i prebendes) per un recurs de poder que fa les vegades de diners: el vot.

La teoria dels sistemes de partit ha estat dominada per tres grans enfocaments: el de la competència espacial, el genètic i el morfològic (Bartolini 1998).
El primer va ser desenvolupat per Downs (1957), abordant primàriament la interacció competitiva entre partits, i entre partits i votants, en espais ideològics. El segon va evolucionar a partir de l'obra de Rokkan (1970), donant lloc al seu ja esmentada interpretació dels partits com producte de les divisions socials i els conflictes d'elles derivats. El tercer es va concentrar sobre les conseqüències del format i la mecànica del sistema de partits en el rendiment i estabilitat de la democràcia, amb Sartori (1976) com principal referent.

Abans d'abordar la tipologia sartoriana, no obstant això, és necessari esmentar les dues importants taxonomías postulades per Duverger en la dècada de 1950 i per La
Palombara i Weiner en la del 1960 (Duverger 1951; LaPalombara & Weiner 1966), sobre –o contra— les quals Sartori va edificar la pròpia. El primer va caracteritzar tot escenari en el qual actuïn partits com un continu unidimensional, els extrems del qual estan definits per les posicions ideològiques "dreta" i "esquerra". Entre elles, i d'acord al tipus de règim, se situen un, dos o més partits, dividint a través d'un senzill criteri quantitatiu a fi d'anàlisi en tres categories: sistemes unipartidistes, bipartidistes i multipartidistes. Els primers serien propis dels països totalitaris, com la Unión Soviètica i els seus satèl•lits; els segons són presentats com característics de les democràcies estables, principalment anglosaxones, del que es deduïx una superioritat funcional sobre els altres tipus; els últims, en fi, manifesten el grau de fragmentació política existent en les democràcies més inestables com la IV República francesa, la Itàlia de postguerra o l'Alemanya de Weimar.
Aquest agrupament va ser considerat insuficient per a destacar les diferències existents entre casos que qualificaven en la mateixa categoria, pel que La Palombara i Weiner van proposar per als sistemes competitius una tipologia quádruple: ideològic hegemónic, pragmàtic hegemònic, ideològic canviant i pragmàtic canviant. L'inconvenient va ser que, al deixar de costat la variable numèrica considerant només la intensitat de la ideologia i la presència d'alternança, l'anàlisi resultava massa general i perdia informació rellevant.

Finalment, Sartori procediria a combinar la dimensió quantitativa (numèrica) amb una qualitativa (ideològica) que servís com variable de control, a fi d'establir quan la variació en el nombre de partits afecta a la dinàmica de la competència, amb efectes conseqüents sobre el sistema polític6. Per a aquesta fi va definir un format hèptuple, subdividint les categories de Duverger de manera que el unipartidisme es desdoblegués en tres classes: sistema a) de partit únic, b) de partit hegemònic i c) de partit predominant; el d) bipartidisme romangués tal qual estava, però el multipartidisme, en canvi, es desagregués en sistema f) de partits limitat, g) extrem i h) atomitzat. D'aquesta manera, els casos on només un partit està permès (partit únic) es diferenciarien d'aquells en els quals, malgrat la prohibició legal o fàctica de triomfar, altres partits poden presentar-se a eleccions (sistemes de partit hegemònic). Aquests últims contrastarien, al seu torn, amb els països que permeten la lliure competència però en els quals, no obstant això, guanya gairebé sempre el mateix partit (partit predominant). També és fonamental la distinció entre els sistemes pluripartidaris segons tinguin més (pluralisme extrem) o menys (pluralisme limitat) de cinc partits. Aquest nombre no és màgic, afirma Sartori, sinó que al voltant d'ell es produïx un canvi en el sentit de la competència que la transforma de centrípeta en centrífuga –considerant sempre un continu ideològic unidimensional.

Els tipus

La classificació més estesa dels partits, represa amb mínimes variacions per la majoria dels autors, és la qual els distingeix primàriament entre partits de representació individual i partits de representació de masses (Weber 1922; Duverger 1951; Oppo 1976; Panebianco 1982).

Els dos tipus de partit són característics d'èpoques consecutives, separades entre si pel procés polític que va conduir a l'adopció del sufragi universal.

Els partits socialistes i obrers en general hagueren d'assumir el desafiament de canalitzar la participació política de les masses que es van incorporar a la sorra electoral a partir de l'ampliació del sufragi. El referit fenomen de massificació de la política es va manifestar fonamentalment en l'àmbit d'aquests auxiliars institucionals de l'estat que són els partits, atès que hagueren d'adequar-se a les necessitats de socialització, mobilització, reclutament i, sobretot, recerca de sentit que la nova realitat hauria d'adoptar per als nous ciutadans.

Les associacions de notables es van caracteritzar per la seva dependència total respecte dels cavallers –gentlemen, honoratiores— o les famílies que les havien patrocinat, i qualsevol disputa personal entre els seus membres podia implicar la ruptura del partit i l'enfrontament consegüent de les noves parts en conflicte, constituïdes pels caps i els seus sèquits incondicionals. Amb la mateixa facilitat es produïen també els acostaments i les aliances, basats en interessos conjunturals que convergien en necessitats comunes. La manera que aquestes formacions organitzaven la seva accionar resulta fart diferent a la dels actuals partits de masses: el representant parlamentari tenia absoluta llibertat per a decidir la seva posició en el recinte legislatiu, d'acord al lleial "saber i entendre" que les doctrines de l'època assignaven als homes probos. Les opinions dels notables s'intercanviaven en els clubs, antecedents llunyans del comitè, on transcorrien les tertúlies de les quals estaven naturalment exclosos qui no pertanyessin als sectors elevats de la població. Els assambleístes, comuns, diputats o legisladors no representaven als seus electors més que a títol formal (eren triats per districtes territorials), ja que expressaven els seus interessos de grup en nom del bé comú de la nació.

Quan els sostenidors de les teories socialistes, majoritàriament marxistes, es van enfrontar amb l'obertura electoral que les lluites obreres havien finalment aconseguit, els partits que van fundar hagueren de recórrer a mètodes totalment nous d'acció política. El principal problema resultava ser el de la ignorància, traduïda políticament com incompetència, de les masses treballadores, pel que les impremtes es van constituir en les eines fonamentals tant per a l'agitació com per a l'adoctrinament. La força de les organitzacions d'esquerra en el segle XIX depenia essencialment de la importància de la seva premsa partidària.

La incorporació de militants, una figura política nova, va començar a realitzar-se a través del procediment massiu del reclutament, practicat sobretot en les fàbriques i les àrees de major concentració urbana. Una característica central va ser que els ingressants d'aquesta manera a l'estructura partidària començaven la seva carrera des de baix, en comptes de fer-lo des de la cúpula com ocorria amb les figures en els partits de notables. Però un dels elements més transcendents d'aquesta etapa de l'organització partidària va ser, sens dubte, la disciplina del bloc en el parlament. El mandat lliure va ser rebutjat com norma d'acció, per a adoptar tots els representants del partit una posició unificada davant cada tema de debat en la càmera. El corol•lari d'aquesta pràctica va consistir que les autoritats col•legiades de l'organització fixaven la seva línia política, a la qual els legisladors havien de cenyir-se sota pena de revocació del mandat.

Respecte a la seva organització i les pràctiques polítiques, han estat cridats partits organitzatius de masses o, simplement, partits d'aparell, en al•lusió a la poderosa estructura burocràtica que hagueren de construir per a coordinar el gegantesc procés de mobilització de les masses.

A poc a poc, no obstant això, el desenvolupament econòmic i els avanços tecnològics van ser modificant l'estructura clàssica de les societats europees, diluint les rígides fronteres de classe i multiplicant els nivells d'estratificació horitzontal. En conjunció amb el desenvolupament dels mitjans massius de comunicació, aquesta transformació va ser produint el debilitament de les identitats subculturals, homogeneïtzant internament a les societats nacionals en termes de les seves visions del món –weltaschauung— al mateix temps que les fragmentava econòmicament. En conseqüència, els partits hagueren d'acoblar les seves estratègies d'acumulació a les noves condicions, que exigirien una reducció de la puresa doctrinària per a ampliar la base de suport –sense perdre en el camí a l'electorat tradicional.

Els nous partits van ser definits com electorals de masses, professional-electorals o, en la seva caracterització més forta, com partits escombra o agafa-ho tot (catch-all, Kirchheimer 1968), en funció de la seva apel•lació a la societat en general per sobre de les divisions de classe. Ja no són els notables ni els militants sinó els electors els amos formals del partit, el qual només els sol•licita la seva adhesió a l'hora del vot i tracta de reduir els altres costos de la participació.

El pes de l'autoritat partidària és menor que el dels representants en el congrés, la qual cosa afebleix la disciplina partidària, i és realment el cap de l'executiu (o els líders de l'oposició parlamentària) el qual defineix la línia política. La mobilització es realitza especialment en ocasió de les campanyes, i el finançament es trasllada des de les quotes dels afiliats i simpatitzants cap a les contribucions de les empreses, els grups i, eventualment, el govern.

Les transformacions sofertes pels partits en el seu viatge històric des de la societat cap a l'estat es resumeixen en el concepte de partit cartell, introduït per Katz i Mair (1995) a mitjan 1990. L'argument suggereix que el cartel party succeïx històric i funcionalment al catch-all party, cristal•litzant una separació rotunda entre la ciutadania (o principal) i els representants partidaris o agents. La insatisfacció que l'electorat de les democràcies postindustrials manifesta cap als seus partits i els seus òrgans institucionals de representació, el dèficit de governabilitat denunciat des de la dècada de 1970, l'aparició de nous partits liderats per outsiders i la reducció de la participació electoral serien alguns dels signes visibles d'aquesta tendència. Per contra, altres autors qüestionen l'aplicabilitat del concepte al sostenir que la insatisfacció ciutadana ha generat partits més receptius i responsables a les demandes de l'electorat –i no menys (Kitschelt 2000).

Característiques

Les característiques que poden presentar els partits, i que els diferencien entre si més enllà de les seves funcions comunes, van ser descrites exhaustivament per Panebianco (1982) en la seva anàlisi dels models de partit. Aquest autor defineix sis àrees d'incertesa, que el seu major o menor control per part de la *dirigencia partidària determina el perfil de l'organització i les seves expectatives de supervivència i èxit. Elles són a) la competència, o indispensabilitat per a complir una funció, el que excedeix el mer saber tècnic; b) les relacions amb l'entorn, el que inclou la capacitat per a establir aliances i conflictes amb altres organitzacions; c) la comunicació, això és, el control exercit sobre els canals d'informació interna i externa; d) les regles formals, entesa com la facultat d'interpretació per a aplicar o ometre els estatuts; i) el finançament, o control del flux de diners; i f) el reclutament, que implica la definició dels requisits d'admissió, carrera i permanència. Tots aquests recursos, com ja havien percebut entre altres Michels i Weber, són tendencialment acumulatius; per tant, la concentració d'alguns genera com freqüent resultat l'augment dels altres.

En conseqüència, la composició de la coalició dominant (nom amb el qual Panebianco denomina a la dirigència partidària, ja que és concebuda com composta per més d'un líder i amb un abast més ampli del que els límits formals de l'organització permeten apreciar) i la seva configuració (bàsicament la seva cohesió, estabilitat i poder) dependran de la mesura que els seus membres assoleixin ensenyorir-se dels recursos de control sobre les àrees d'incertesa, garantint l'èxit o, almenys, la supervivència de l'organització. Aquesta capacitat del lideratge depèn del grau de fortalesa institucional arribat a pel partit.

Actualment hi ha una forta envestida antiestablishment, exercida com rebuig al monopoli partidari de les candidatures i en tant revaloració del rol de la ciutadania sense intermediació (Panebianco 1982). Aquesta actitud es manifesta en la proliferació de outsiders – personatges sense trajectòria política que, des de fora dels partits, es promouen com alternatives a les velles dirigències, al•legant executivitat i relació directa amb la gent. Potenciats a través dels mitjans, principalment la televisió, els exemples més coneguts d'aquests nous líders poden trobar-se tant en països amb partits febles com els Estats Units quant en aquells amb fortes històries partidàries.

Malamud, Andrés (2002), “Partidos Políticos”, Instituto Universitario Europeo, Florencia (Italia) y Universidad de Buenos Aires

Lindaman. Issue Evolution, Political Parties, and the Culture Wars

2007-11-05T20:29:00.000+01:00

Els partits polítics poden servir com a transmissors de la informació i guies, enviant claus des de les elits als activistes, i, finalment, a les masses, així com des de les elits cap a les masses.

El partit pot servir com una institució intermediària, usant-se per les elits per a construir els temes a parlar per les masses i pel públic com un mitjà per a controlar els seus representants elegits (a Schlesinger, Joseph A. (1985), "The new American Political Party", American Political Science Review, 79 (4), pgs. 1152-1169).

El text parla de les single issue activities i de com hi ha temes que interessen a la població i als legisladors (SIDA, avortament, medi ambient...). S'analitza el nombre de temes tractats al congrés nordamericà per les elits i els temes que interessen a la població, i els compara.

Lindaman, Kara; Haider-Markel, Donald P. (2002), “Issue Evolution, Political Parties, and the Culture Wars”, Political Research Quarterly, Vol. 55, No. 1 (Març), Pg. 91-110

Angell. Duverger, Epstein and the Problem of the Mass

2007-11-05T17:36:00.000+01:00

La distinció entre partits quadres i partits de masses va ser feta per primera vegada per Maurice Duverger al llibre “Les partis politiques” de 1951. En aquest sentit, per a l’autor era central la diferència entre les seves estructures financeres.
El partit quadre generalment inclou en la seva militància només a un grup restringit de les persones més actives que tenen els mateixos objectius polítics, mentre que els partits de masses estan oberts a tots aquells que se’n vulguin unir.
Els dos factors que defineixen clarament ambdós partits és l’educació política dels membres i l’organització financera. El partit quadre té poca o cap educació política pels propis membres, mentre que el partit de masses generalment crea un programa extensiu d’educació interna per a la massa del partit.
Respecte a l’organització financera, al partit quadre recau sobre les contribucions d’unes poques persones, sovint de fora del partit, mentre que al partit de masses, el finançament recau sobretot en les quotes dels militants.

Altres diferències importants expressades per Duverger i que expliquen què són els partits de masses són la centralització del partit, menys exclussivitat dels membres, la gran articulació del partit, lideratge oligarcal, molts més militants, i finalment, molt més actius que al partit quadre.

Per a Angell, en resum, els partits quadres no tenen raons per a reclutar molts membres, ja que les seves finances ja són pagades pel gran nombre de patrons.

Epstein (1967): Una altra manera en que els partits d’esquerra arriben a la paritat amb els partits conservadors (financiats per la comunitat de negocis) és a través de la intervenció governamental. Al Canadà passa el mateix, els partits ja no necessiten tant de la seva militància per a mantenir-se econòmicament.
També els partits han patit una forta reducció de membres.

Angell, Harold M. (1987), “Duverger, Epstein and the Problem of the Mass Party: The Case of the Parti Québécois“, Canadian Journal of Political Science / Revue canadienne de science politique, Vol. 20, No. 2, (Juny), pgs. 363-378

Gunther. Species of political parties. A New Typology

2007-11-05T12:41:00.000+01:00

Durant un segle, els politòlegs han recollit nombroses teories sobre la tipologia dels partits polítics. Moltes d’aquestes tipologies s’han convertit en clàssics, com per exemple Duverger, 1954; Kirchheimer, 1966; o Neumann, 1956.
Aquest article és un intent per a reevaluar aquestes tipologies, ja que hi havien coses que s’havien obviat :
Els estudis enfocaven sobretot a partits de l’Europa occidental al s. XIX i mitjans del XX
No existia la televisió, que és un mitjà bàsic a l’actualitat, i que privileja al líder i a la seva imatge, molt més que a la ideologia o al programa del partit.

Sigmund Neumann (1956), distingeix entre “partits de representació individual » (que articula les demandes de grups socials específics ) i entre « partits d’integració social », (que tenen organitzacions ben desenvolupades i proveuen de serveis als seus membres, creant una comunitat i aconseguint financiació i treball dels seus membres durant les campanyes).
També hi ha els “partits d’integració total”, que tenen objectius més ambiciosos.
Herbert Kitschelt (1989) diferencia els partits entre els que emfatitzent “la lógica electoral de la competició” d’aquells altres que introdueixen la “lógica de la representació constituent.
Wolinetz (2002) distingueix entre ‘vote-seeking’, ‘policy-seeking’ I ‘office-seeking’ parties.
Katz and Mair (1995) avancen implícitament una lógica funcionalista posant com a quart classificat en l’evolució dels partits politics, el seu “Cartel Party”, en el qual l’estat finança els partits i aquest finançament fa que els líders dels partits tinguin com a maxim objectiu perpetuar-se en el poder.
Altres esquemes de classificació parlen de les estructures organitzatives dels partits, distingint entre partits amb una estructura organitzativa minsa i aquells amb una gran estructura organitzativa i arrels col·laboratives amb altres institucions secundàries. Qui millor va desenvolupar aquestes tesis fou Duverger, qui va separar partits quadres (portats per individus d’estatus alt), dels partits de masses (que mobilitzen
Herbert Kitschelt (1994) creà una classificació de 4 tipologies: clubs centralistes, partits de quadre leninistes, clubs descentralitzats I partits de masses descentralitzats.
Angelo Panebianco (1988), contrasta els partits de masses burocràtics dels partits electorals-professionals.

L’autor diferencia 15 espècies de partits polítics, que provenen de 5 espècies diferents: partits basats en elits, partits basats en les masses, partits basats en l’ètnia, partits electoralistes i partits-moviments.

Al s. XIX a Europa (especialment al sud) i al s. XX a Llatinoamèrica, l’analfabetisme i viure a zones rurals de la població va crear una segmentació en els votants, creant els partits basats en les elits de cada zona o notables locals. Dècades després, la urbanització, industrialització, la mobilització política de les classes treballadores i l’extensió del sufragi universal va fer que es desenvolupessin altres classes de partits.

Partits d’elits

Els partits basats en les elits són aquells les estrucutres organitzatives dels quals són molt petites, i basades en elits establertes i relacions de xarxes interpersonals, sempre dins d’una àrea geogràfica específica. Es poden distingir en dues classes: clientelistes i de notables locals.

Històricament, (Chambers and Burnham, 1967; Daalder, 2001; Katz and Mair, 2002; LaPalombara and Weiner, 1966), el primer partit va ser el partit tradicional de notables locals. Al s. XIX. Hi havia sufragi censitari i règims semi-democràtics. El dret de votar el tenien només aquells homes amb grans propietats i només amb grans fortunes.
Les campanyes, doncs, no requerien d’un gran esforç organitzatiu.
Els notables locals contaven en el seu prestigi al territori i amb les seves relacions personals.

Partits basats en les masses

Va néixer amb la mobilització de les classes treballadores a Europa (finals s. XIX i principis XX).
Organitzativament es caracteritza per tenir militants que paguen al partit i es mantenen actius políticament durant el període entre eleccions.
El partit, per estendre’s, intenta penetrar a institucions i esferes de la vida social de la ciutadania, com sindicats. També té diaris del partit, clubs pels afiliats, etc... per tot el país.
Es poden dividir en 6 classes diferents.

Partits basats en l’ètnia

Aquests partits perden l’organització que tenien els partits de masses. El que els distingeix és la seva lògica política i electoral. No tenen un programa per a tota la societat, sinó per a un grup ètnic de la societat, però al contrari que els grups nacionalistes, el seu objectiu últim no és la secessió o una major autonomia, sinó aconseguir més poder per a la seva ètnia a l’Estat.

Partits electoralistes

És semblant al concepte citat per Panebianco (1988) al parlar de partits professionals-electorals. Tenen una organització petita però en canvi, en temps electoral, utilitzen les tècniques modernes de campanya (televisió, comunicacions de masses...) per a mobilitzar els membres del partit i les organitzacions afiliades, i posen al capdavant d’aquestes campanyes a professionals (Farrell et Al., 2000).
L’atractiu personal del candidat és l’actiu més important que tenen per a la seva nominació.
Dins d’ells es veuen tres classes:
1. Catch-all party. Ideologia vaga i superficial. El seu objectiu és maximitzar vots i aconseguir el poder. Això ho aconsegueixen anant cap el centre dins de l’espectre electoral, apareixent com a moderats.
2. Partit programàtic (Wolinetz, 1998 i 2000). És semblant al catch all, però amb un programa treballat, més semblant a un partit de masses. Té una ideologia clara i la fa constar, amb menys superficialisme.
3. Partit personalista (anomenat “partit no-partisà” per Ignazi (1996). Lúnic objectiu és produir un mitjà per a que el líder aconsegueixi el poder. Es basa en el carisma del líder, sense programa o ideologia. Exemples són Berlusconi i Forza Italia, Fujimori...

Partits-moviment

Kitschelt (1989) és qui millor en parla. No es pot diferenciar entre el que és un moviment i el partit, amb exemples com els verds a Alemanya.

Gunther, Richard; Diamond, Larry (2003), “Species of political parties. A New Typology”, Party Politics, Vol. 9, Núm. 2, Pg. 167–199

LaPalombara. Reflections on political parties and political development, four decades later

2007-11-01T12:45:00.000+01:00

Algunes de les principals funcions dels partits de masses ja no existeixen, mentre que altres s’han fet molt més preeminents, particularment com els partits poden operar més o menys lliures dels seus membres o dels seus votants.
Malgrat altres funcions, podem dir que els partits són eines per a la mobilització d’un gran nombre de persones per a participar en política, voluntàriament o coercitivament, i no només limitant-se al vot. És potser aquesta utilitat instrumental el que ha fet que es crei l’anomenat Cartel party (Katz i Mair). L’explicació és fàcil: allà on no hi ha partits, la gent al govern en crearà un.

El partit Catch-All es va crear perque els partits polítics estava perdent el seu rol central com a instrument central per a la integració de grups a l’ordre polític existent. El partit Catch-All va ser un instrument molt més punyent que els seus predecessors per a la creació i la transmissió generacional d’una identificació forta amb el partit (Converse, 1969).

El partit ha perdut, potser per sempre, el seu rol central en la vida dels ciutadans. Això ha estat per tres raons clares:

1. Canvis tecnològics: Qualsevol ciutadà a la cerca d’informació no cal que vagi al partit, sino que pot trobar recursos a les ONG o als mass media. Molta d’aquesta informació prové d’Internet. El preu pagat és que les trobades cara a cara entre ciutadans i votants, trobades que eren considerades bàsiques per a la vitalitat de les societats democràtiques, ja no passen mai (Putnam, 2000).

2. Els partits poden comunicar-se amb els potencials votants directament, a través dels mass media o internet, sense la intervenció dels quadres del partit o les organitzacions locals del partit. És el carisma del candidat i com es vengui el que importa, per exemple Felipe González a Espanya, mostrant el carisma per la televisió, o Silvio Berlusconi a Itàlia.

3. Augment dels especialistes electorals, que “empaqueten” i “venen” els candidats. Va passar primer als Estats Units però es va extendre ràpidament a la resta del món.

Els partits estàn declinant i perdent força. Això es veu en les ONG, que aconsegueixen apropar a la gent a la feina diaria molt més que els partits.

LaPalombara, Joseph (2007), “Reflections on political parties and political development, four decades later”, Party Politics, Vol. 13, Núm. 2, Pg. 141–154

Panebianco. Political Parties: Organisation and Power

2007-11-01T12:42:00.000+01:00

Al igual que Michels, Panebianco diu que els líders dels partits són “emprenedors” que van a la cerca del poder i que quan l’aconsegueixen el volen mantenir intacte. El seu objectiu és salvaguardar l’estabilitat dins de l’organització del partit.
Lèxit d’aquest lideratge dependrà d’un gran nombre de factors, com pot ser l’origen del partit, el grau de la seva institucionalització i tot allò que envolta externament al partit.

Hi ha hagut una evolució dels partits de masses burocratitzats al que l’autor anomena partits electoral-professional.

Panebianco, Angelo (1988). “Political Parties: Organisation and Power”. Cambridge: Cambridge University Press

Krueger. Assessing the Potential of Internet Political Participation in the United States: A Resource Approach

2007-10-02T10:37:00.000+02:00

Els grans recursos individuals que prediuen l'accés en línia i la participació política tradicional obstaculitzen el potencial d'Internet per a ampliar la base de la participació política.
Aquest estudi intenta aprofundir la comprensió de com Internet pot influenciar els patrons de la participació política als Estats Units.

La veracitat de la hipòtesi es basa en l'assumpció no comprovada que per als usuaris d'Internet, els recursos tradicionals han de facilitar la participació política en línia. La participació política tradicional requereix sovint les comissions (costos) de diners i del temps dels ciutadans, però també de comunicació i d'habilitats d'organització. Encara que tots els individus estiguin motivats per a actuar políticament, els costos especialment alts de formes abstencionistes de participació política restringeixen la participació d'aquelles persones que no disposen d'aquests recursos.
Amb Internet, els recursos físics, sobretot la velocitat amb la qual els individus connecten amb Internet, poden augmentar dràsticament la probabilitat de la participació en línia mentre que tot just afecten les activitats offline (Leigh&Atkinson, 2001; NTIA, 2000).

Els estudis suggereixen que la naturalesa anònima del mitjà permet que els grups més baixos de l'estat es sentin més identificats en un ambient online comparat amb les interaccions offline anàlogues (Gastil, 2000; Schwartz, 1995). En conclusió, si els individus no posseïxen els recursos tradicionals (habilitats cíviques, temps, diners) requerits per a la participació tradicional, poden no poder participar en el sistema polític. En canvi, mirant en un diferent sistema de recursos, els mateixos individus poden no ser perjudicats en línia, amb el que potencialment s'amplia l'abast d'aquests participant en política.

Per altra banda, simplement usar Internet permet que els individus adquireixin les habilitats requerides per a superar els obstacles tècnics associats al mitjà. Això es posa en contrast amb els desafiaments innombrables d'adquirir habilitats cíviques tradicionals, moltes de les quals persones de baixos ingressos o nivell social es veuen en dificultats de superar.

Krueger, Brian S. (2002), Assessing the Potential of Internet Political Participation in the United States: A Resource Approach, American Politics Research, núm. 30; pg. 476-498.

Tolbert & McNeal. Unraveling the Effects of the Internet on Political Participation?

2007-09-13T11:40:00.000+02:00

Tenint en compte la teoria de dependència dels mitjans de comunicació, les autores extreuen la hipòtesi de que la varietat de fonts informatives en la Internet (sobre candidats i eleccions), combinada amb la velocitat i flexibilitat obtenint informació en línia, pot estimular l’augment en la participació.

Els esdeveniments dels anys 1960 i 1970 il·lustren com pot canviar profundament el paper dels mitjans de comunicació en eleccions. Abans dels anys 1960, els partits polítics feien un intercanvi d'informació entre els candidats públics i polítics, normalment implicant comunicació interpersonal via convencions de partit, caucus, etc. Com és ben entès, al final dels anys 1960, els mitjans de comunicació (televisió i diaris) esdeveniren el lligam més important entre candidats i el públic.
A l'alba del vint-i-unè segle, som una altra vegada en una transició en termes de com es transmet informació política als votants, com els avenços en la tecnologia de comunicació han canviat la direcció de campanyes polítiques i eleccions. Tanmateix l'impacte d’Internet en participació política està en gran part inexplorada pels científics, que només estan començant a intentar contestar a una miríada de preguntes sobre les seves implicacions positives i negatives potencials (Bimber 2001; Gibson 2002; Mossberger, Tolbert i Stansbury 2003; Norris 2001; Shah, Kwak, i Holbert 2001).

El quadre 1 suggereix un gran creixement en l'accés d'Internet i ús d'informació política en línia durant els cinc anys del nostre estudi. En l'enquesta de 1996, només un 27% de respondents tenien accés a Internet, mentre que una proporció fins i tot més baixa (un 7%) utilitzava Internet per a la informació política. Per 1998 el percentatge de respondents informava que l'accés d'Internet que tenia s'havia doblat gairebé (un 43%), però encara només un 10% informaven d'haver vist informació d'elecció en línia. El 2000, un 63% de respondents informaven d'haver tingut accés d'Internet i un substancial, un 29%, informació d'elecció que obté comunicada en el web. Les dades suggereixen un creixement substancial en l'accés d'Internet i el seu paper com a institució de connexió política de 1996 a 2000, insinuant el seu impacte en la mobilització potencial.

Tolbert, Caroline J. & Mcneal, Ramona S. (2006), Unraveling the Effects of the Internet on Political Participation?, Political Research Quarterly; 56; pgs. 175-185

Krueger. A Comparison of Conventional and Internet Political Mobilization

2007-09-13T11:14:00.000+02:00

En aquests darrers anys, Internet ha esdevingut un medi nou important per diverses formes de mobilització política. La mobilització d'internet jugà un paper clau tant en el fundraising com en la coordinació de reunions offline per a la campanya de nominació presidencial Democràta de Howard Dean (Levy, 2004). Els gairebé 3 milions de membres de les llistes de correu de MoveOn.org es convertia en el mecanisme principal tant per disseminar informació com per proporcionar oportunitats de compromís polítiques per a nombroses causes, més prominentment l’oposició crítica al President Clinton i a la Guerra de l'Iraq (Wolf, 2004). Donat l'aparició d’Internet com a eina de mobilització política, els erudits haurien de considerar si la mobilització d'Internet s'ajusta als patrons de més formes tradicionals de mobilització.
Internet ofereix un canal de comunicació que radicalment redueix els costos d'esforços de mobilització polítics (p. ex. Bimber, 1998; Ward, Gibson, & Lusoli, 2003). Perquè enviar 1 missatge de correu electrònic costa gairebé igual com l'enviament de 1,000, Internet pel que sembla elimina la necessitat d'apuntar només els membres políticament actius de la societat. Consegüentment, Internet pot ajudar a anivellar una font important de desigualtat participativa.

Tanmateix, aquesta estructura suggereix que el patró de mobilització en línia resulta a partir de l'autoselecció individual mentre que el patró de mobilització offline resulta de la selecció institucional d'individus.

Donat que Internet redueix costos de comunicació, les institucions que utilitzen Internet per a la mobilització política no necessiten maximitzar recursos apuntant a membres políticament actius i políticament interessats. Els resultats d'aquest estudi suggereixen que aquells amb les característiques de la mobilització convencional continuaran tenint un avantatge de mobilització en l'ambient tecnològic nou; només el mecanisme canviarà.

Diana Owen (2000) escriu que els usuaris de les noves tecnologies són majors i més desenvolupats entre les noves generacions de joves. Així, és probable que la manera de participar per Internet augmenti en els propers anys.

Krueger, Brian S. (2006), A Comparison of Conventional and Internet Political Mobilization, American Politics Research, nº 34, pgs. 759-777

Paramio. Decisión racional y acción colectiva

2007-09-12T17:22:00.000+02:00

La teoria de l'acció col·lectiva d’Olson diu que encara que n individus comparteixin els mateixos interessos, no és gens evident que hàgin d'actuar conjuntament en funció d'aquests interessos compartits, perquè tots ells poden suposar que el seu esforç individual serà superior al benefici que podran obtenir de l'acció col·lectiva.

Això és el que es diu la paradoxa del “free rider”: el polissó, el que va per lliure, el franctirador o gorrer. La paradoxa del free rider és que en un col·lectiu que comparteix interessos sempre existeix una fracció molt considerable de persones per a les quals l'esforç (el cost) de l'acció a
realitzar per a protegir aquests interessos és superior a l'esperança matemàtica d'obtenir resultats
significatius d'aquesta acció (el benefici).
La clau del raonament és que el benefici esperat de l'acció és públic, general (ho reben també qui no es mobilitzen en defensa dels seus interessos), mentre que els costos són sempre individuals, pel que existirà una temptació molt forta d'esperar que siguin uns altres els quals es mobilitzin i obtinguin beneficis, si l'acció té èxit, per a tots (Olson, 1965).

Abans d’Olson, les teoríes deien que la mobilització, l'acció col·lectiva, sobretot quan té trets de violència i de risc personal, només podria entendre's com un fenomen, si no irracional, almenys a-racional, conseqüència de tensions socials no resoltes, d'una agressivitat provocada, per exemple, per la frustració d'expectatives (Gurr, 1970).
L'aproximació d’Olson pretén, per contra, especificar en quines condicions els individus arriben racionalment a l'acció col·lectiva. La seva principal idea és l'existència, al costat dels interessos que comparteixen els membres del col·lectiu, d'incentius selectius. La mobilització col·lectiva es produirà quan, a més de l'esperança d'obtenir l'objectiu compartit per tot el col·lectiu amb aquesta mobilització (un bé públic, que beneficia a tots els membres del col·lectiu independentment que participin o no en l'acció per a la seva consecució), existeixi un mecanisme que incentivi la participació en l'acció, en la forma de beneficis selectius, privats, per a qui ho facin.

La teoria de la decisió racional, i consegüentment la teoria clàssica de Mancur Olson de l'acció col·lectiva, parteixen del supòsit que els individus posseïxen una identitat definida i consegüentment una jerarquia de preferències clares, a partir de la qual tracten de maximitzar la seva satisfacció. Ara bé, cap suposar que en molts casos l'acció col·lectiva es produeïx perquè els individus que participen en ella no posseïxen per endavant una identitat clara, ni per tant una escala de preferències a partir de la qual cacular la seva utilitat, sinó que el que busquen en l'acció col·lectiva és precisament una definició de la seva pròpia identitat (Pizzorno, 1986).

Paramio, Ludolfo (1997), Decisión racional y acción colectiva, CSIC. Disponible aquí.

Hopkin. Political parties, political corruption, and the economic theory of democracy

2007-09-12T16:28:00.000+02:00

Segons Olson, als individus se'ls han d'oferir incentius selectius - beneficis privats (o sancions per no contribuir) - si han de contribuir a produir béns públics.
En la versió Olsoniana d'acció col·lectiva, els béns públics en el fons són un "subproducte" de la recerca dels individus de beneficis privats. Els individus que estan implicats en l'acció col·lectiva fan això per obtenir els beneficis privats disponibles, no per a produir el bé col·lectiu.
Però si els individus participen en l'acció col·lectiva en resposta a incentius selectius és perquè
algú hauria d'estar oferint aquests incentius. Aquests “brokers” - els líders dels partits - poden ser definits com a "empresaris polítics", que reconeixen la demanda de bèns col·lectius i coordinen la seva producció distribuint incentius per a individus. En termes d'agent principal, són agents, que produeixen béns públics en benefici d’un principi - els consumidors potencials del bé. L'empresari polític com agent assegura la fí que el problema free-rider, arranjant la distribució d'incentius selectius.

Així, quina és la contribució de la teoria econòmica per entendre aquest procés de canvi en l’organització dels partits? Una resposta a això se suggereix amb la proposta teòrica de Panebianco. Panebianco interpreta el desenvolupament de les organitzacions de partit com a un moviment des del partit des d’un "sistema de solidaritat" a “sistema d’interessos”. A les etapes inicials de la seva existència, la solidaritat entre membres de partit és el motiu principal per a participació en l’organització. Quan el partit s’institucionalitza, aquesta solidaritat s'esvaneix i els membres del partit comencen a veure la seva implicació en el partit en termes del seu propi
interès personal. Mentre hi ha solidaritat entre els participants,els incentius col·lectius - la promesa de la consecució d'objectius compartits – són raó suficient per a participació en un partit polític. Com la solidaritat declina, la participació que es manté exigeix la distribució d'incentius selectius: els membres del partit només continuaran contribuint al manteniment de l’organització si ocasiona una mica de benefici privat per a ells.

Hopkin, Jonathan (1997), Political parties, political corruption, and the economic theory of democracy, Crime, Law & Social Change 27: pg. 255–274. Disponible aquí.

Heidar & Saglie. A decline of linkage? Intra-party participation in Norway

2007-09-12T15:50:00.000+02:00

La disminució en l'afiliació de partit a Europa occidental es considera generalment com a indicador de transformació de partit. Aquest article mira més enllà de xifres d'afiliació i es demana si s'hauria d'entendre que la disminució d'afiliació significa que estan canviant les activitats i motivació dels membres restants. Les hipòtesis sobre canvis a l’activisme del partit i la motivació per a l'afiliació al partit es proven amb enquestes de 1991 i 2000 a membres de partit noruecs.

La majoria de les anàlisis assenyalen a un nivell notable d'estabilitat. Els membres actius i passius han desaparegut en la mateixa proporció. Internet és utilitzada per suports d'oficina del partit i els joves, però el poble rarament utilitzen la tecnologia per a propòsits polítics. El caràcter de les connexions representatives i participatives proporcionades pels partits ha canviat, tanmateix, com a conseqüència d'una afiliació de partit que disminueix.

Motius per a l’afiliació a un partit

La gent encara s'està reunint amb partits polítics i assisteix a meetings. La pregunta hauria de ser: És canviant la motivació per a l'activisme a un partit? Es centren en dos temes: la motivació per fer-se d'un partit en el primer lloc i les raons per a no anar a les reunions. La gent del partit en els partits de masses serveix tant d'integració social com de representació ideològica. La transformació dels partits de masses implica que aquests motius siguin menys importants, mentre que la cerca de carrera es torna més central. En la classificació dels motius escrita per Wilson (1973), la solidaritat col·lectiva i incentius de propòsit disminueixen, mentre els incentius de solidaritat materials i específics juguen un paper més central.
La tesis catch-all de Kirchheimer (1966) descriu una reducció dràstica del l'equipatge ideològic dels partits. Segons la tesi de partit de càrtel (Katz & Mair, 1995), les habilitats directives i d’eficiència s'han convertit en la base per a la competició de partits.

La transformació del partit també significa que les subcultures del partit tradicionals s'estan erosionant. Per això s’espera que disminueixin incentius col·lectius de solidaritat - factors com la companyonia i compartir la identitat del partit. Aquesta expectativa, tanmateix, es pot contradir. Segons Ware (1992), la importància relativa dels activistes per incentius de propòsit augmenta quan els incentius col·lectius de solidaritat disminueixen.
Tanmateix, una altra possibilitat – recolzada pel model de partit càrtel o semi-professional – és que els incentius selectius (materials o específics de solidaritat) s’han tornat més importants.

En conclusió, els autors estan d'acord amb Panebianco (1988: 188): “Els nivells de participació semblen inexplicables amb referència a la mida del partit”.

Heidar, Knut & Saglie, Jo (2003), A decline of linkage? Intra-party participation in Norway 1991–2000, European Journal of Political Research 42: pg. 761–786

Mancur Olson. Wikipèdia

2007-09-12T11:53:00.000+02:00

Olson destacó la base lógica de la participación en los grupos de presión. Las teorías políticas predominantes en su época atribuían un papel primordial a la pertenencia y la participación en los grupos de presión. Unas apelaban a la existencia de un instinto humano por la creación de grupos, otros atribuían el proceso de modernización a la formación de grupos basados en el parentesco. Olson ofreció una explicación radicalmente diferente del fundamento lógico de la acción colectiva organizada.

En su primer libro La lógica de la acción colectiva: bienes públicos y la teoría de grupos, propuso que "sólo un incentivo individual y selectivo estimularía a una persona racional de un grupo latente a actuar con un espíritu grupal"; es decir, que sólo un beneficio reservado estrictamente a miembros de un grupo motivaría a alguien a unirse y contribuir al grupo. Esto significa que los individuos actuarán colectivamente para proporcionar bienes privados, no para proporcionar bienes públicos.

Seyd & Whiteley. British Party Members: An Overview

2007-09-12T11:21:00.000+02:00

La recerca mostra generalment que els models de participació basats en incentius responen millor que les basats en estructura (Whiteley i Seyd, 2002). Això significa que la disminució d'afiliació es pot capgirar amb els incentius correctes.

En el costat de demanda, l'explicació més potent per a la disminució és que els líders de partit ara tenen menys necessitat de membres individuals. Amb l'aparició d'electorats massius al final del s. XIX i principis del XX, els partits necessitaven organitzar i mobilitzar votants nous. Els membres proporcionaven els recursos, tant humans com financers, per a la mobilització política de votants. Tanmateix, el desenvolupament de comunicacions de massa i màrqueting ha permès als partits arribar a votants directament, especialment en eleccions, i així un ímpetu essencial per al reclutament d'afiliació en gran part ha desaparegut ja.

Quin és l'impacte probable d'aquesta disminució en nombre d'afiliacions i nivells d'activisme? Hi ha unes quantes conseqüències que sorgeixen d'aquests desenvolupaments:

1. Els partits perdran base electoral sòlida de seguidors.
2. Els membres ajuden a donar la legitimitat política a les festespartits. Són testimonis del fet que un partit tingui suport en la comunitat i es planti en els
assumptes i valors de gent real. En aquest sentit, els membres són "ambaixadors en la comunitat".
3. Els membres són una font de fons regulars, per bé que relativament modest, que es lliguen menys als capricis, pressions i preferències de política particulars de donants financers grans.
4. Els membres ajuden als partits a reproduir-se gradualment per proporcionar una base de gent que està disposada a ser reclutada com candidats d'elecció, entre els qui hi haurà els futurs líders dels partit.
5. Quan restringeixen per llei electorals la quantitat de diners que es poden gastar en campanyes electorals generals tant en els nivells locals i nacionals, com passa a la Gran Bretanya, els membres són importants com a propagandistes, ja que proporcionen el capital humà gratis necessari per ajudar a mobilitzar els votants.
6. Els membres poden ser comunicadors polítics, tant cap amunt com cap avall.

S'han dibuixat per ara els costos als partits polítics que causa una afiliació, però hi ha beneficis també. Primer, reclutar individus, mantenir llistes d'afiliació i llavors donar serveis a aquests membres pot ser costós.
Segon, una afiliació restringeix la llibertat d'un lider de partit per adaptar polítiques de partit.

La recerca anterior dels autors ha suggerit Així que els individus responen a diversos tipus d'incentius, els més importants d'aquests col·lectius, selectius, de grup i expressius. Si els partits proporcionen una gamma d'aquests incentius encara poden atreure membres i animar-los convertir-se en activistes.

Seyd, Patrick & Whiteley, Paul (2004), British Party Members: An Overview, Party Politics, 10, pg. 355–366. Disponible aquí.

Gibson, Lusoli, Ward. Online participation in UK: Testing a conceptualised model of Internet effects

2007-09-10T17:13:00.000+02:00

Hi ha un potencial radical d'Internet per expandir el nombre de persones actives políticament. Els seus estudis indiquen la possibilitat d'un canvi en les quotes de participació gràcies a la xarxa, amb un increment de participants no tradicionals participant virtualment.
D'acord amb aquests resultats, malgrat que Internet incrementa l'activitat dels militants actuals, també facilita una fàcil i nova manera de participació per a aquells que no ho feien abans.

Mentre que algunes activitats poden ser online i offline a la vegada, com per exemple contactar o discutir, el context proveït per Internet significa que les activitats prenen una nova dimensió, fent-les més visuals, inmediates, auto-elegides i impersonals. Per ex: enviar postals, acudits als amics...

La clau de l'estudi és que la tesi de normalització és que l'efecte d'Internet en política permetrà augmentar l'stock polític de qui milita, i reduirà la influència d'aquells més apàtics. L'estudi respòn una sèrie de preguntes, algunes interessants.

Gibson, Rachel, Lusoli, Wainer & Ward, Stephen (2005), Online participation in UK: Testing a conceptualised model of Internet effects, The British Journal of Politics & International Relations, Vol. 7, pg. 561–583. Disponible aquí.

Bruce Bimber. The Internet and political transformation: populism, community and accelerated pluralism

2007-09-10T17:02:00.000+02:00

La tesi populista es construeix sobre el vincle entre el fluxe d'informació que faciliten les TIC i la participació política. L'argument és que el major fluxe d'informació provocarà un augment de la participació política.

A la vegada, aquest augment de la participació transformarà les relacions entre els ciutadans i els decisors polítics, que tendiran a igualar-se i a fer-se més anivellades. En l'estadi final, la intensificació de les relacions directes entre ciutadans i decisors implicaria la desaparició dels intermediaris polítics.

Bimber, Bruce (1998), The Internet and Political Transformation: Populism, Community, and Accelerated Pluralism, Polity, Vol. 31, No. 1 (Autumn), pp. 133-160. Disponible aquí.

Laura Morales. Participación política y pertenencia a grupos políticos

2007-09-10T16:54:00.000+02:00

Hi ha poques probabilitats que un individu pugui influir en el resultat d'un bé públic a través de la seva participació en el mateix, ja que els beneficis són col·lectius mentre que els costos són individuals.
El càlcul racional de costos i beneficis portarà a la no participació (Downs, 1957). Per tant, la participació i la pertinença a organitzacions seria una paradoxa en aquells casos en els que no s'aporten incentius selectius als participants, el grup no és privilegiat, i la mida del grup és tal que no permet que la pressió social a favor de la cooperació sigui efectiva.

Morales Diez, Laura (2001), Participación política y pertenencia a grupos políticos, Reis: Revista española de investigaciones sociológicas, Nº 94, pags. 153-184. Disponible aquí.

Fernando Rodríguez Doval. Las bases políticas del activismo partidario

2007-09-10T15:43:00.000+02:00

La participació política requereix recursos escassos: temps, diners, informació i costos d'oportunitat.
Des d'una perspectiva cost-benefici no es troben massa raons per a participar en política.
Diverses teories ho intenten explicar:
1. Olson (1965). A "La lógica de l'acció col·lectiva": és irracional`participar en qualsevol activitat que busqui aconseguir bèns col·lectius, ja que l'esforç d'un individu per a aconseguir-ho és més costós que l'increment en el bé col·lectiu resultant de tal esforç. Així, una persona racional no participarà. És el que es coneix com la paradoxa de la participació (Whiteley, Seyd... 1993).

2. Clark i Wilson (1961) suggereixen que a més dels beneficis col·lectius existeixen beneficis selectius que incentiven a la participació. Distingeixen en tres grups:
a. Materials. Recompenses tangibles que es poden traduïr en diners, feines al govern, viatges...
b. Solidaris. Són pagaments intagibles que apareixen com a resultat de la interacció social inherent a la participació política: amistat, camaraderia, diversió...
c. De propòsit. Deriven dels compromisos de l'organització amb unes idees particulars, així com el mateix fet de participar: causa noble, deure cívic...

3. Schlozman, Verba, Brady (1995). Els beneficis intangibles (b i c) són expressius a més d'instrumentals, i es deriven de la realització mateixa de l'acte, no de les seves conseqüències.

4. Schlessinger (1994), seguint l'argumentació d'Olson, afirma que un partit és un productor de bèns col·lectius, pel que s'enfronta al problema que donat que és un grup gran, l'esforç d'un participant per aconseguir el bé col·lectiu és més costós que l'increment marginal del mateix -que seria guanyar l'elecció- resultant d'aquest esforç individual. Així, qui participa només pel bé col·lectiu o és jove o és amateur. Els que ambicionen, office seekers, són qui reben els beneficis privats, pel que són essencials pel desenvolupament del partit com a productor de bèns col·lectius.

5. Ware (1992) assegura que no tot són beneficis tangibles, sino que juguen un paper essencial l'altruisme, els incentius de solidaritat, la lleialtat i l'hàbit.

6. De similar postura és Panebianco, segons el qual els líders intercanvien incentius -col·lectius i/o selectius- per participació.

Rodríguez Doval, Fernando (2004), Las bases políticas del activismo partidario, boletín informativo del ITAM, Enero-Marzo, nº 2. Disponible aquí.

Hiromitsu Araki. Grassroots organizations

2007-09-10T15:37:00.000+02:00

En un sistema d'elecció racional, la motivació per a participar en un moviment està determinat per l'equilibri entre costos i beneficis percebuts per participants potencials.

Olson (1965) deia que els individus feien menys contribucions als interessos comuns pel problema "free rider". En canvi, els incentius selectius com una carrera professional i beneficis directes, són importants. Així i tot, només els incentius selectius no són suficients per a explicar el procés de participació, tal com també indiquen Müller i Opp.

Araki, Hiromitsu (2007), Grassroots organizations, Tesi publicada a la University of Michigan, abril. Disponible aquí.

Peter Muhlberger. The Status of rational choice. Explanations of political participation

2007-09-10T15:29:00.000+02:00

Contrariament a la teoria d'incentius col·lectius d'Olson (1965), la gent participa en política per tal d'adquirir incentius selectius, que són recompenses no associades amb els objectius col·lectius (polítics).
Una altra teoria diu que la gent desitja proveure de bèns col·lectius a tothom, que és altruïsta (Opp i Finkel, 1989).

La teoria de la responsabilitat (Muhlberger) contribueix a entendre l'altruisme de la decisió de participar i permet també un rol pels incentius selectius auto-interessats.
Una persona que participa considera:
1. Si els objectius del grup són rellevants per a la seva identitat
2. Si el grup compleix els valors ètics en que l'individu creu
Aquestes dues consideracions determinen el nivell de responsabilitat que una persona sent per a participar.

Muhlberger, Peter .(1998), The Status of rational choice. Explanations of political participation Disponible a http://www.geocities.com/pmuhl78

Russell J. Dalton. Citizen attitudes and political behavior

2007-09-10T15:19:00.000+02:00

Força estudiosos han dit que Internet proporciona noves oportunitats per a l'aprenentatge polític i per a la participació política. Així, el declivi en la participació (afavorit per ONGs i moviments socials), i en la militancia als partits, pot ser parcialment suplida per una militància virtual al partit, a través de la participació a xats i a d'altres activitats per Internet.

La participació a les eleccions està decreixent a les democràcies més avançades. Les institucions responen a la ciutadania a les seves demandes d'una democracia més participativa. La participació mitjançant la xarxa augmenta les opcions per a aquesta participació.

Dalton, Russell J. (2000), Citizen Attitudes and Political Behavior, Comparative Political Studies, nº 33. Disponible a http://cps.sagepub.com/cgi/reprint/33/6-7/912.pdf

Pablo Oñate. Participación política, partidos y nuevos movimientos sociales

2007-09-09T14:55:00.000+02:00

Els partits desenvolupen la seva activitat davant d'una ciutadania políticament més sofisticada, més capaç, més activa, més exigent, eficaç i crítica; i ho fan en uns sistemes en què els mitjans de comunicació (incloent-hi Internet) són més inquisitius i actius en el control del procés polític; i en un escenari post-fordista i diferenciat, on ja no tenen tanta capacitat per a distribuïr incentius col·lectius de caràcter material amb els que fidelitzar com feien en altres períodes amb la lleialtat dels votants. La conclusió no pot ser altra que els partits necessiten fomentar en major grau una lleialtat basada en la inclusió participativa del ciutadà, a traves de l'accontability, el responsiveness i la integració de la participació ciutadana.

Malgrat que els ciutadans trobin i utilitzin en els moderns sistemes polítics altres agents no convencionals, per a l'articulació, integració, canalització, representació i mobilització dels seus interessos, les organitzacions partidistes continuen sent fonamentals mecanismes per a la vinculació entre sistema polític i ciutadania. Són partits diferents als de l'època del partit de masses, però adaptant-se als nous entorns i procediments polítics diferenciats, i, en certa manera, desespaialitzats de la nova política, el que en absolut implica el declivi.

La ciutadania, progressivament més sofisticada, activa i crítica, té, per tant, més instruments a la seva disposició per a canalitzar les seves creixents demandes participatives en diversos espais o àmbits polítics.

Oñate, Pablo (2005), Participación política, partidos y nuevos movimientos sociales, Revista mexicana de ciencias políticas y sociales, nº. 194, pags. 103-136

2006-03-01T14:15:00.003+01:00