Neumann, a partir dels anys 30, va començar a parlar dels partits d’integració de masses. Els partits de masses es diferencien dels Catch-all explicats per Kirchheimer perque representen a una classe, ideologia o socio-cultura particular (Puhle).

Altres classificacions van venir a partir dels 50 i 60. Martin Lipset i Rokkan (1967) van analitzar els cleavages, i Sartori (1976) va classificar en set categories d’acord amb el seu número i interaccions entre els partits. Aquesta classificació va ser més tard modificada per Van Beyme (1985), el qual va afegir una dimensió històrica de deu famílies espirituals.

Malgrat un gran conjunt teòric d’aproximacions, hi ha un cert consens en periodificar i classificar els diferents partits al llarg de la seva història:

1. Els partits quadres (Duverger, 1954). Van de 1890 a la primera guerra mundial.

2. Els partits de masses. Era un nou grup de pressió agressiva, tècnicament eficient, ben organitzat i disciplinat, unes màquines burocràtiques. L’extensió del sufragi, el creixement de la polarització política, les innovacions tecnològiques i organitzacionals, la forta competició i la necessitat d’una millor coordinació i organització de les campanyes va fer que els tradicionals partits de representació es convertissin en partits d’integració de les masses (Neumann, 1956). Cada cop més, les èlits del partit funcionaven més autònomament. És el que Michels (1911) va anomenar l’oligarquització dels partits.

3. Els partits catch-all. Després de la segona guerra mundial. Quan els conflictes de classe i religió ja no eren tan marcats els partits havien de maximitzar els vots, seguint estratègies marketingnianes. Les campanyes esdevenen més professionals i comercials. A més, a partir dels anys 60, la televisió entra en escena, revolucionant les campanyes polítiques, incrementant el rol dels líders dels partits i dels seus assessors. Segons Kirchheimer les seves característiques eren: dràstica reducció del bagatge ideològic, estretesa dels grups de líders, les accions dels quals eren jutjades per la seva contribució a l’eficiència de tot el sistema, més que no pas a una identificació amb la ideologia, descens del rol de la militància, ...

4. Partits post-Catch-all. A partir dels anys 70 es veu un canvi en els partits polítics. Hi ha una devallada dels militants, abstenció, menys organització i molt més professionalisme. Hi ha noves teories sobre aquests partits. Gordon Smith (1990) parla de partits catch-all pre-crisis i de partits catch-all afectats per la crisi. Koole (1992, 1994) parla del nou partit de quadres. Panebianco parla dels partits electorals-professionals, al igual que Von Beyme (2000), que s’ha apropiat del terme per a una nova classificació dels partits. Puhle parla dels partits Catch-all Plus.


Puhle, Hans-Jürgen (2002), “Still the age of Catch-allism? Volkspartei and Parteienstaat in crisis and Re-equilibration”, dins de Gunther, Richard; Montero, José Ramón; Linz, Juan J. (2002), “Political Parties”, Capítol 3, Pg. 58-83