En cap moment es diu que el cartel party és el final de la tipologia de classificació dels partits, el que es desmarca del que deien Duverger (1954) i Kirchheimer (1966) sobre els partits d’integració de masses i els partits catch-all, respectivament.

Tot comença amb els partits de quadres o d’èlits, típic de les societats estables i estratificades (sovint rurals) del s. XVIII i XIX. Essencialment eren un partit de notables locals, el lideratge dels quals estaven basats en seva posició dins de la societat civil. Els partits de quadres només tenien una organització mínima i limitada.

El partit de masses és la reacció natural contra el partit de quadres. Estava típicament format per les classes treballadores, inicialment agitades pel dret a votar de tota la ciutadania (Fitzmaurice, 1983). Els organitzadors dels partits de masses buscaven utilitzar la força dels seus nombrosos membres i de la grandària i fortalesa del partit per a substituir la “qualitat individual” (posició, accés a recursos rellevants, com diaris...).
Tot això requeria una organització del partit articulada formalment, amb una forta oficina central per a coordinar les seves diverses branques locals.

Els partits catch-all van ser inicialment una reacció dels partits d’èlits als partits de masses. Aquests grups no tenien interessos de classe ja que la seva classe era minoritària. La seva única oportunitat d’aconseguir vots era atraure un número substancial de vots que eren clientela natural de l’esquerra.
Els partits Catch-all van adoptar algun dels rasgos organitzacionals dels partits de masses, particularment la idea d’una militància formal organitzada en branques locals. Va haver un un augment dels polítics professionals, incrementant el grau de de l’experiència tècnica.

Tan l’organització dels partits catch-all com els canvis socio-econòmics a les democràcies occidentals van fer que sorgíssin problemes, primer amb els partits de masses i després dins del propi partit catch-all. D’aquí el sorgiment dels partits Càrtel.

A més, l'existència dels partits Càrtel fa que al no tenir els recursos dels quals disposen aquests partits (procedents de l'Estat), sigui molt més difícil per als nous partits (outsiders) arribar al poder (Koole, 1996), això porta també similituts amb el problema que tenien els outsiders per entrar en política durant el temps dels partits quadres, amb el que Koole extreu la teoria dels “moderns partits de quadres”.

El partit Càrtel està format per polítics professionals en dos sentits.
El primer sentit és que els líders requereixen tot un seguit d’habilitats variades i experiències tècniques diverses, associades normalment a d’altres professions. Mentre que la política podría ser una passió, aquí és una feina. En termes de Weber (1958), els líders són polítics que viuen més de la política que amateurs que viuen per a la política.


Katz, Richard S. (2001), “The Problem of Candidate Selection and Models of Party Democracy”, Party Politics, Vol. 7, Núm. 3, Pg. 277-296