Els partits han variat des de la teoria de Kirchheimer. Hirschman (1970) deia que es pot dir que els partits han augmentat la seva veu, però han baixat en lleialtat i incrementat la sortida de militants.

Els models tradicionals de partits es definien com organitzacions hieràtiques en les quals els individus competeixen pel poder.
En els partits quadres de Duverger el poder estava concentrat a la part alta de la piràmide estructural i els líders tenien pocs problemes per a dirigir als membres del seu partit.
Als partits de masses, l’autoritat estava a la base de l’organització, que controlava i dirigia als seus líders, malgrat que Michels deia que el poder realment estava en mans dels líders professionals.Posteriorment, Kirchheimer i Panebianco van mostrar com als parttis catch-all i als partits electorals-professionals, la recerca de l’èxit electoral i els canvis socials i de mitjans de comunicació van transformar els partits de masses i van ser dominats pels líders.

Mair & Kolodny (1994) escrivien que les relacions rellevants són ara més estratarquiques que jeràrquiques, i que cada cara del partit és més autònoma que abans.
Allò important és que les unitats organitzacionals dins dels partits poden posseir un grau significant d’autonomia, i que els tradicionals paradigmes hieràtics ja no responen fidelment a la realitat de les estructures de partit.

Mair no diu que ja no existeixi estructures jeràrquiques, sinó que tots els partits han incorporat estructures estratàrquiques a la seva organització. El perill d’això és que es pot desenvolupar un grau d’autonomia en que el partit local esdevingui només un partit que es preocupi només per la política a nivell local, deixant de banda la política del partit nacional, o viceversa.

No content amb aquest concepte, Koole (1996) ho nega i parla més aviat d’una “federalització” dels partits, on les branques locals tenen una certa autonomia en els afers locals.

En contrast, Heidar i Saglie (2003) suggereixen que els partits “simplement estan perdent la seva estructura formal d’organització, amb menys fronteres estrictes entre els processos externs i interns”. Ells anomenen aquest canvi com a “Network party” o “Partit de xarxes”, un model organitzatiu definit per set elements formals i informals, ajuntant elements de partits de quadres i de masses a l’hora d’estructurar la relació entre els partits i els seus membres, el que en la pràctica els apropa força a la teoria de Koole de partits moderns de quadres.

Els sistemes de franquícia són una altra possibilitat, teoritzada aquí per Carty. Tradicionalment, una organització central, reconeixible per la seva marca comuna, determina la producció, disseny, marketing i anuncis d’un producte, i proporciona ajuda i entrenament a les seves estructures locals. Per la seva part, les franquícies individuals existeixen per a lliurar els productes dins del seu propi mercat. Per a fer-ho, inverteixen en recursos locals (capital i personal), construint ima organització que té com a objectiu les necessitats i els recursos de la comunitat on hi són, preocupats per lliurar el producte al seu mercat objectiu.

Les relacions entre l’organització central i les seves franquícies locals poden variar enormement. Els sistemes de franquícia poden estar més centralitzats, descentralitzats o federats.
Les organitzacions centrals dels partits són responsables de proveir el producte de línia bàsic (política i lideratge), la comunicació més gran (campanya nacional) i d’establir els estàndards de management organitzacional, entrenament i funcions financeres. A l’oficina central hi haurà la part principal en qualsevol responsabilitat de govern que emprengui el partit. Les unitats locals, en canvi, estan definides (geogràficament sovint) per a proveir l’organització bàsica a l’àmbit local per a la gran majoria de membres del partit. El seu objectiu és aconseguir suports als candidats i mobilitzar-los per a aconseguir vots.

En un ambient de decreixement en la identificació dels partits (Dalton, 2000), es permet als elements relativament autònoms d’un partit franquícia de perseguir l’augment de l’electorat.


Carty, R. Kenneth (2004), “Parties as franchise systems. The Stratarchical Organizational Imperative”, Party Politics, Vol. 10. Núm. 1 pp. 5–24