Panebianco proposa la tornada als estudis de la dinàmica organitzativa dels partits polítics, en oposició als enfocaments sistémics i sociològics. La seva crítica se centra tant en «el prejudici sociològic» —la idea que els fenòmens polítics es reduïxen a la dialèctica de classes socials— com en «el prejudici teleológic» —l'explicació de les activitats de les organitzacions polítiques en funció dels seus objectius—. Per la seva banda, Panebianco defineix els partits en funció de la seva activitat, que s'enllaça amb el seu entorn polític i social. El model de Panebianco gira entorn del concepte d'institucionalització, que pot definir-se en termes molt generals com la capacitat d'una organització per a perpetuar-se. La definició més clàssica d'aquest concepte ha estat la de Huntington (Political order in changing socielies, New Haven, Yale University Press, 1968), que va proposar quatre dimensions de força institucional: adaptabilitat/rigidesa, complexitat/senzillesa, autonomia/subordinació i coherència/desunió. Panebianco manté les últimes dues dimensions, que versen sobre l'autonomia i coherència (Panebianco l'anomena sistemització) d'una organització; la coherència depèn de l'existència d'un ampli consens intern respecte a les fronteres funcionals del partit i els procediments per a la regulació de conflictes interns. La seva crítica es basa que aquestes dimensions són difícils de relacionar entre si en les anàlisis empíriques i, per tant, convé limitar-se a les dues dimensions que s'afecten mútuament: és a dir, si augmenta l'autonomia, tendeix a augmentar també la coherència.

Panebianco defineix la institucionalització com un «procés per mitjà del qual l'organització incorpora els valors i objectius dels seus fundadors ». Per a ell, la condició d'institució suposa que l'organització passa de ser un mitjà per a aconseguir una fi concreta a ser una fi en si mateixa. Ara bé, Panebianco proposa que el nivell d'institucionalització que arriba a un partit depèn del model originari i del subsegüent desenvolupament d'aquest model; presenta així una tipologia sobre la base dels diferents models originaris i als diferents nivells d'institucionalització que solen arribar a. Per altra banda, afirma que la institucionalització es pot mesurar segons l'autonomia de l'organització respecte al seu entorn i segons la sistemizació (coherència o cohesió sistémica) o grau d'interdependència dels seus diversos sectors interns.

Panebianco conceptualitza l'autonomia en funció d'unes relacions d'intercanvi de recursos amb el seu entorn; per exemple, si es tracta de recursos financers, un partit pot defensar els interessos d'una organització externa en l'àmbit parlamentari en canvi de contribucions als seus fons. Altra possibilitat és la representació de certs interessos socials en canvi de la participació en les activitats del partit dels membres d'un grup social, com és el cas de molts partits laboristes. Aquí, l'organització arriba a la condició d'autònoma a l'arribar a controlar directament aquests processos. La sistemització es refereix a l'estructura de poder dintre del partit; si l'organització concedeix molta autonomia als seus subgrups interns per a aconseguir els seus recursos (necessaris per a les relacions d'intercanvi amb l'entorn), llavors es tracta d'una sistemització reduïda.
La sistemització suposa la interdependència d'aquests subgrups i s'assegura pel control centralitzat dels recursos organitzatius. En la realitat empírica una sistematització limitada sol ser conseqüència de l'heterogeneïtat de l'organització que implica que els diferents subgrups obtenen els seus recursos polítics de sectors externs diferents. A més, ja que un partit polític és una organització voluntària, una qüestió fonamental és la de la participació: l'organització ha de mantenir la participació dels grups i individus que ho componen per a sobreviure, i per als militants en els nivells més baixos de l'organització la participació és el seu principal recurs. En la conceptualització de Panebianco aquest problema es resol per mitjà de la distribució d'incentius col·lectius (ideologia i identitat) i selectius (poder, status, incentius materials), idea adaptada de la teoria de Mancur Olson sobre la participació en els grups d'interès. Per tant, la centralizació del control sobre les zones d'incertesa organitzativa no pot realitzar-se a despit de la militància del partit.

Com ja s'ha dit, aquests dos criteris d'autonomia i coherència/sistematització ja estaven presents en l'obra de Huntington. No obstant això, en el treball de Panebianco la seva conceptualització resulta més rigorosa, i amb Sartori (Concept misformalion in comparalive
politics, «American Política] Science Review», 64, 1970, págs. 1033-1053) es proposen cinc indicis concrets d'institucionalització que resulten fàcilment aplicables a casos empírics:

1. El desenvolupament de l'aparell central extraparlamentari del partit. Si aquest aparell està burocratizat i realitza un control centralitzat dels òrgans intermedis i perifèrics del partit es tracta d'una organització institucionalitzada.
2. L'homogeneïtat de les estructures organitzatives d'un mateix nivell jeràrquic. Si les associacions locals s'organitzen de manera semblant en tot el territori nacional es facilita la institucionalització. Com en el punt anterior, es refereix a la dimensió de la sistemizació.
3. El finançament. Un partit institucionalitzat hauria de tenir un sistema de finançament basat en un flux constant d'ingressos procedents d'una pluralitat de fonts, el que evita que una organització externa pugui exercir algun tipus de control sobre les activitats del partit.
4. Les relacions del partit amb les seves organitzacions properes. Un partit molt institucionalitzat domina totalment aquestes relacions; un partit poc institucionalitzat, o té una relació de dependència amb una organització o té relacions amb una organització feble. Com en l'aspecte del finançament, es refereix a la dimensió de l'autonomia.
5. El grau de correspondència entre els estatuts del partit i l'estructura de poder real en el seu interior. Per exemple, en un partit institucionalitzat els actors que es troben en les posicions dominants gaudeixen d'una autoritat formalment reconeguda i estan legitimats des de dintre, en comptes d'imposar-se des de fora.
Es tracta de l'autonomia del partit respecte al seu entorn o, dit d'una altra manera, de la claredat de la definició de les fronteres entre l'organització i el seu entorn (el que recorda les fronteres funcionals de Huntington).

El model de Panebianco descansa en una conceptualització d'una organització política com una estructura de relacions de poder (sent aquest definit com el control sobre recursos, o zones d'incertesa, en l'organització). Així doncs, un partit és dirigit per una coalició dominant, la coherència de la qual depèn de la concentració de control sobre els recursos necessaris per al funcionament de l'organització. En un partit institucionalitzat hi ha una coalició dominant estable, el control de recursos està centralitzat i no existeixen subgrups autònoms que controlin zones d'incertesa.


Hopkin, Jonathan (1992); "La desintegración de la UCD: Una interpretación organizativa"; I Congreso de Historia Contemporánea de España, Salamanca, abril de 1992