La participació política requereix recursos escassos: temps, diners, informació i costos d'oportunitat.
Des d'una perspectiva cost-benefici no es troben massa raons per a participar en política.
Diverses teories ho intenten explicar:
1. Olson (1965). A "La lógica de l'acció col·lectiva": és irracional`participar en qualsevol activitat que busqui aconseguir bèns col·lectius, ja que l'esforç d'un individu per a aconseguir-ho és més costós que l'increment en el bé col·lectiu resultant de tal esforç. Així, una persona racional no participarà. És el que es coneix com la paradoxa de la participació (Whiteley, Seyd... 1993).

2. Clark i Wilson (1961) suggereixen que a més dels beneficis col·lectius existeixen beneficis selectius que incentiven a la participació. Distingeixen en tres grups:
a. Materials. Recompenses tangibles que es poden traduïr en diners, feines al govern, viatges...
b. Solidaris. Són pagaments intagibles que apareixen com a resultat de la interacció social inherent a la participació política: amistat, camaraderia, diversió...
c. De propòsit. Deriven dels compromisos de l'organització amb unes idees particulars, així com el mateix fet de participar: causa noble, deure cívic...

3. Schlozman, Verba, Brady (1995). Els beneficis intangibles (b i c) són expressius a més d'instrumentals, i es deriven de la realització mateixa de l'acte, no de les seves conseqüències.

4. Schlessinger (1994), seguint l'argumentació d'Olson, afirma que un partit és un productor de bèns col·lectius, pel que s'enfronta al problema que donat que és un grup gran, l'esforç d'un participant per aconseguir el bé col·lectiu és més costós que l'increment marginal del mateix -que seria guanyar l'elecció- resultant d'aquest esforç individual. Així, qui participa només pel bé col·lectiu o és jove o és amateur. Els que ambicionen, office seekers, són qui reben els beneficis privats, pel que són essencials pel desenvolupament del partit com a productor de bèns col·lectius.

5. Ware (1992) assegura que no tot són beneficis tangibles, sino que juguen un paper essencial l'altruisme, els incentius de solidaritat, la lleialtat i l'hàbit.

6. De similar postura és Panebianco, segons el qual els líders intercanvien incentius -col·lectius i/o selectius- per participació.

Rodríguez Doval, Fernando (2004), Las bases políticas del activismo partidario, boletín informativo del ITAM, Enero-Marzo, nº 2. Disponible aquí.