Segons Olson, als individus se'ls han d'oferir incentius selectius - beneficis privats (o sancions per no contribuir) - si han de contribuir a produir béns públics.
En la versió Olsoniana d'acció col·lectiva, els béns públics en el fons són un "subproducte" de la recerca dels individus de beneficis privats. Els individus que estan implicats en l'acció col·lectiva fan això per obtenir els beneficis privats disponibles, no per a produir el bé col·lectiu.
Però si els individus participen en l'acció col·lectiva en resposta a incentius selectius és perquè
algú hauria d'estar oferint aquests incentius. Aquests “brokers” - els líders dels partits - poden ser definits com a "empresaris polítics", que reconeixen la demanda de bèns col·lectius i coordinen la seva producció distribuint incentius per a individus. En termes d'agent principal, són agents, que produeixen béns públics en benefici d’un principi - els consumidors potencials del bé. L'empresari polític com agent assegura la fí que el problema free-rider, arranjant la distribució d'incentius selectius.

Així, quina és la contribució de la teoria econòmica per entendre aquest procés de canvi en l’organització dels partits? Una resposta a això se suggereix amb la proposta teòrica de Panebianco. Panebianco interpreta el desenvolupament de les organitzacions de partit com a un moviment des del partit des d’un "sistema de solidaritat" a “sistema d’interessos”. A les etapes inicials de la seva existència, la solidaritat entre membres de partit és el motiu principal per a participació en l’organització. Quan el partit s’institucionalitza, aquesta solidaritat s'esvaneix i els membres del partit comencen a veure la seva implicació en el partit en termes del seu propi
interès personal. Mentre hi ha solidaritat entre els participants,els incentius col·lectius - la promesa de la consecució d'objectius compartits – són raó suficient per a participació en un partit polític. Com la solidaritat declina, la participació que es manté exigeix la distribució d'incentius selectius: els membres del partit només continuaran contribuint al manteniment de l’organització si ocasiona una mica de benefici privat per a ells.

Hopkin, Jonathan (1997), Political parties, political corruption, and the economic theory of democracy, Crime, Law & Social Change 27: pg. 255–274. Disponible aquí.