La teoria de l'acció col·lectiva d’Olson diu que encara que n individus comparteixin els mateixos interessos, no és gens evident que hàgin d'actuar conjuntament en funció d'aquests interessos compartits, perquè tots ells poden suposar que el seu esforç individual serà superior al benefici que podran obtenir de l'acció col·lectiva.

Això és el que es diu la paradoxa del “free rider”: el polissó, el que va per lliure, el franctirador o gorrer. La paradoxa del free rider és que en un col·lectiu que comparteix interessos sempre existeix una fracció molt considerable de persones per a les quals l'esforç (el cost) de l'acció a
realitzar per a protegir aquests interessos és superior a l'esperança matemàtica d'obtenir resultats
significatius d'aquesta acció (el benefici).
La clau del raonament és que el benefici esperat de l'acció és públic, general (ho reben també qui no es mobilitzen en defensa dels seus interessos), mentre que els costos són sempre individuals, pel que existirà una temptació molt forta d'esperar que siguin uns altres els quals es mobilitzin i obtinguin beneficis, si l'acció té èxit, per a tots (Olson, 1965).

Abans d’Olson, les teoríes deien que la mobilització, l'acció col·lectiva, sobretot quan té trets de violència i de risc personal, només podria entendre's com un fenomen, si no irracional, almenys a-racional, conseqüència de tensions socials no resoltes, d'una agressivitat provocada, per exemple, per la frustració d'expectatives (Gurr, 1970).
L'aproximació d’Olson pretén, per contra, especificar en quines condicions els individus arriben racionalment a l'acció col·lectiva. La seva principal idea és l'existència, al costat dels interessos que comparteixen els membres del col·lectiu, d'incentius selectius. La mobilització col·lectiva es produirà quan, a més de l'esperança d'obtenir l'objectiu compartit per tot el col·lectiu amb aquesta mobilització (un bé públic, que beneficia a tots els membres del col·lectiu independentment que participin o no en l'acció per a la seva consecució), existeixi un mecanisme que incentivi la participació en l'acció, en la forma de beneficis selectius, privats, per a qui ho facin.

La teoria de la decisió racional, i consegüentment la teoria clàssica de Mancur Olson de l'acció col·lectiva, parteixen del supòsit que els individus posseïxen una identitat definida i consegüentment una jerarquia de preferències clares, a partir de la qual tracten de maximitzar la seva satisfacció. Ara bé, cap suposar que en molts casos l'acció col·lectiva es produeïx perquè els individus que participen en ella no posseïxen per endavant una identitat clara, ni per tant una escala de preferències a partir de la qual cacular la seva utilitat, sinó que el que busquen en l'acció col·lectiva és precisament una definició de la seva pròpia identitat (Pizzorno, 1986).

Paramio, Ludolfo (1997), Decisión racional y acción colectiva, CSIC. Disponible aquí.