Els partits van ser dels primers objectes d'anàlisis presents en el mateix naixement de la Ciència Política moderna, com exemplifiquen els treballs clàssics d’Ostrogorski (1964 [1902]), Michels (1962 [1911]) i Weber (1968 [1922]). En els següents anys es van publicar diversos llibres extremadament importants (per exemple, Merriam 1922, Schattschneider 1942, Key 1949), però va ser realment en els anys cinquanta, seixanta i setanta quan els estudis sobre els partits van culminar com un autèntic subcamp de la Ciència Política. Treballs com els de Duverger (1954), Ranney (1954), Neumann (1956), Eldersveld (1964), Sorauf (1964), LaPalombara i Weiner (1966, que incloïa la contribució seminal de Kirchheimer), Epstein (1967), Lipset i Rokkan (1967) i Sartori (1976) van establir les bases conceptuals i empíriques d'incomptables estudis de política comparada. En termes del nombre absolut de publicacions, el creixement d'aquest subcamp ha estat espectacular.

Ni els esquemes de categorització clàssics (per exemple, Duverger 1954 i Neumann 1956) ni els més contemporanis (per exemple, Kirchheimer 1966; Panebianco 1988 i Katz i Mair 1995) han assolit capturar tot el rang de variació de l'extremadament ampli nombre de partits actuals, especialment a la vista de l'escàs nombre de tipus de partits elaborats en cadascuna d'aquestes contribucions.

Algunes d'aquestes categoritzacions (per exemple, Neumann 1956; Kitschelt 1989 i Katz i Mair 1995) es basen en criteris funcionals, diferenciant els partits sobre la base d'una raison d’être organitzativa o d'algun objectiu específic que persegueixen.
Unes altres són organitzatives (Duverger 1954; Kitschelt 1994; Panebianco 1988), distingint entre els partits que tenen estructures organitzatives febles i els quals han desenvolupat grans infraestructures i complexes xarxes de relacions de col·laboració amb altres organitzacions secundàries.
Mentre que unes altres (per exemple, Michels 1962 [1911]; Eldersveld 1964) han adoptat criteris sociològics, basant el seu treball explícita o implícitament en la noció que els partits són productes de (i han de representar els interessos de) diversos grups socials. Finalment, alguns prominents acadèmics barregen indiscriminadament aquests tres conjunts de criteris. Aquest és el cas de Kirchheimer (1966), que planteja quatre models de partit: partits burgesos de representació individual, partits de masses de classe, partits de masses confessionals i partits catch-all.


Gunther, Richard , Montero, José Ramón (2002), "Introduction: Reviewing and Reassessing Parties", dins de Gunther, Richard , Montero, José Ramón & Linz, Juan J. (2002), "Political Parties: Old Concepts and New Challenges", Oxford, Oxford University Press, Pgs. 1-37