Per a maximitzar la seva habilitat d’aconseguir vots, els partits utilitzen intensivament les noves tecnologies de comunicació de masses i tècniques electorals modernes, contractant relacions públiques professionals i utilitzant molt sovint enquestes.

Kirchheimer deia que les pressions de la competició electoral duia als partits quadres i als partits de masses a esdevenir partits “catch-all”. L’objectiu és incrementar l’eficàcia electoral, fent una ampla crida a grans sectors de la població, però sense incórrer en inconsistències ideològiques. Això porta a la creació de múltiples imatges del mateix partit.
Els simpatitzants tradicionals són induïts a creure que els seus interessos essencials i els seus principis no han canviat i que segueixen sent defensats pel partit. Simultàniament, es fa un gir al centre i al pragmatisme per tal d’aconseguir el vots d’aquest sector ideològic. Això és el que caracteritza els partits catch-all (de Kirchheimer, 1966) i als partits “americanitzats” (Epstein, 1967). Ambdós autors creien que aquesta tipologia de partit seria estable, ja que reflexaven un consens de la societat.

El resultat és una reducció de la tensió ideològica entre els partits, i al mateix temps, una intensificació de la competició electoral.


Mendilow, Jonathan (1983), “Party Clustering in Multiparty Systems: The Example of Israel 1965-1981”, American Journal of Political Science, Vol. 27, No. 1. (Febrer), Pgs. 64-85