Durant un segle, els politòlegs han recollit nombroses teories sobre la tipologia dels partits polítics. Moltes d’aquestes tipologies s’han convertit en clàssics, com per exemple Duverger, 1954; Kirchheimer, 1966; o Neumann, 1956.
Aquest article és un intent per a reevaluar aquestes tipologies, ja que hi havien coses que s’havien obviat :
Els estudis enfocaven sobretot a partits de l’Europa occidental al s. XIX i mitjans del XX
No existia la televisió, que és un mitjà bàsic a l’actualitat, i que privileja al líder i a la seva imatge, molt més que a la ideologia o al programa del partit.

Sigmund Neumann (1956), distingeix entre “partits de representació individual » (que articula les demandes de grups socials específics ) i entre « partits d’integració social », (que tenen organitzacions ben desenvolupades i proveuen de serveis als seus membres, creant una comunitat i aconseguint financiació i treball dels seus membres durant les campanyes).
També hi ha els “partits d’integració total”, que tenen objectius més ambiciosos.
Herbert Kitschelt (1989) diferencia els partits entre els que emfatitzent “la lógica electoral de la competició” d’aquells altres que introdueixen la “lógica de la representació constituent.
Wolinetz (2002) distingueix entre ‘vote-seeking’, ‘policy-seeking’ I ‘office-seeking’ parties.
Katz and Mair (1995) avancen implícitament una lógica funcionalista posant com a quart classificat en l’evolució dels partits politics, el seu “Cartel Party”, en el qual l’estat finança els partits i aquest finançament fa que els líders dels partits tinguin com a maxim objectiu perpetuar-se en el poder.
Altres esquemes de classificació parlen de les estructures organitzatives dels partits, distingint entre partits amb una estructura organitzativa minsa i aquells amb una gran estructura organitzativa i arrels col·laboratives amb altres institucions secundàries. Qui millor va desenvolupar aquestes tesis fou Duverger, qui va separar partits quadres (portats per individus d’estatus alt), dels partits de masses (que mobilitzen
Herbert Kitschelt (1994) creà una classificació de 4 tipologies: clubs centralistes, partits de quadre leninistes, clubs descentralitzats I partits de masses descentralitzats.
Angelo Panebianco (1988), contrasta els partits de masses burocràtics dels partits electorals-professionals.

L’autor diferencia 15 espècies de partits polítics, que provenen de 5 espècies diferents: partits basats en elits, partits basats en les masses, partits basats en l’ètnia, partits electoralistes i partits-moviments.

Al s. XIX a Europa (especialment al sud) i al s. XX a Llatinoamèrica, l’analfabetisme i viure a zones rurals de la població va crear una segmentació en els votants, creant els partits basats en les elits de cada zona o notables locals. Dècades després, la urbanització, industrialització, la mobilització política de les classes treballadores i l’extensió del sufragi universal va fer que es desenvolupessin altres classes de partits.

Partits d’elits

Els partits basats en les elits són aquells les estrucutres organitzatives dels quals són molt petites, i basades en elits establertes i relacions de xarxes interpersonals, sempre dins d’una àrea geogràfica específica. Es poden distingir en dues classes: clientelistes i de notables locals.

Històricament, (Chambers and Burnham, 1967; Daalder, 2001; Katz and Mair, 2002; LaPalombara and Weiner, 1966), el primer partit va ser el partit tradicional de notables locals. Al s. XIX. Hi havia sufragi censitari i règims semi-democràtics. El dret de votar el tenien només aquells homes amb grans propietats i només amb grans fortunes.
Les campanyes, doncs, no requerien d’un gran esforç organitzatiu.
Els notables locals contaven en el seu prestigi al territori i amb les seves relacions personals.

Partits basats en les masses

Va néixer amb la mobilització de les classes treballadores a Europa (finals s. XIX i principis XX).
Organitzativament es caracteritza per tenir militants que paguen al partit i es mantenen actius políticament durant el període entre eleccions.
El partit, per estendre’s, intenta penetrar a institucions i esferes de la vida social de la ciutadania, com sindicats. També té diaris del partit, clubs pels afiliats, etc... per tot el país.
Es poden dividir en 6 classes diferents.

Partits basats en l’ètnia

Aquests partits perden l’organització que tenien els partits de masses. El que els distingeix és la seva lògica política i electoral. No tenen un programa per a tota la societat, sinó per a un grup ètnic de la societat, però al contrari que els grups nacionalistes, el seu objectiu últim no és la secessió o una major autonomia, sinó aconseguir més poder per a la seva ètnia a l’Estat.

Partits electoralistes

És semblant al concepte citat per Panebianco (1988) al parlar de partits professionals-electorals. Tenen una organització petita però en canvi, en temps electoral, utilitzen les tècniques modernes de campanya (televisió, comunicacions de masses...) per a mobilitzar els membres del partit i les organitzacions afiliades, i posen al capdavant d’aquestes campanyes a professionals (Farrell et Al., 2000).
L’atractiu personal del candidat és l’actiu més important que tenen per a la seva nominació.
Dins d’ells es veuen tres classes:
1. Catch-all party. Ideologia vaga i superficial. El seu objectiu és maximitzar vots i aconseguir el poder. Això ho aconsegueixen anant cap el centre dins de l’espectre electoral, apareixent com a moderats.
2. Partit programàtic (Wolinetz, 1998 i 2000). És semblant al catch all, però amb un programa treballat, més semblant a un partit de masses. Té una ideologia clara i la fa constar, amb menys superficialisme.
3. Partit personalista (anomenat “partit no-partisà” per Ignazi (1996). Lúnic objectiu és produir un mitjà per a que el líder aconsegueixi el poder. Es basa en el carisma del líder, sense programa o ideologia. Exemples són Berlusconi i Forza Italia, Fujimori...

Partits-moviment

Kitschelt (1989) és qui millor en parla. No es pot diferenciar entre el que és un moviment i el partit, amb exemples com els verds a Alemanya.

Gunther, Richard; Diamond, Larry (2003), “Species of political parties. A New Typology”, Party Politics, Vol. 9, Núm. 2, Pg. 167–199