L'essència de l’argument de Katz i Mair és que els partits han anat tenint cada vegada més èxit aïllant-se a si mateixos respecte de les preferències de l'electorat mitjançant l'obtenció de recursos fonamentals del sector públic que garanteixen la seva viabilitat, especialment el seu finançament.
En funció d'aquest control dels recursos públics, els partits convencionals creen “càrtels interns” que limiten la varietat de missatges programàtics competitius que s'accepta proposar en les campanyes electorals i, per tant, exclouen a importants grups d'electors les opinions polítiques dels quals se situen al marge del conjunt d'opcions donades pel càrtel del partit. Una conseqüència d'això és que les democràcies postindustrials experimenten un nivell creixent de frustració ciutadana, alienació respecte als partits convencionals i una predisposició a protegir a dissidents com antídot davant els impenetrables i insensibles càrtels polítics nacionals.

Així, Katz i Mair postulen un vincle entre els recursos públics corresponents als partits, el seu èxit electoral i el nivell d'insatisfacció popular amb els partits i la democràcia en una societat. No obstant això, fins i tot quan vam utilitzar les seves pròpies dades, no hi ha relació alguna entre els canvis en el finançament públic dels partits i la sort electoral dels partits convencionals (Kitschelt, 2000a: 172). El problema bàsic que subjeu a les seves proposicions teòriques és el d'un model inadequat de relacions principal-agent, que no para esment suficient als incentius que tenen els partits polítics per a fugir dels plans del “càrtel” quan les recompenses electorals d'atendre les preferències de l'electorat, desateses pel programa realitzat a partir dels termes del càrtel, semblen prou bones.

La hipòtesi del càrtel, semblant a la teoria de Robert Michels (1911/1962) de les oligarquíes partidistes que no rendeixen comptes davant la ciutadania, infravalora la competició inter i intrapartidista, en les democràcies multipartidistes que tenen llindars d'entrada relativament modests, per a assolir el suport polític.

Si Katz i Mair tinguessin raó, la cartelització i la connivència interpartidista haurien de ser pràctiques recents i en fase d'intensificació que ajudarien als partits convencionals a protegir-se dels nous competidors, a conjurar el descens de la seva porció electoral, limitar els seus missatges polítics a determinat electorat i que, per tant, en última instància, produirien una conjunt creixent de ciutadans insatisfets, quan no alienats. Una teoria que contradigués directament tals afirmacions sostindria que l'existència de vells, no nous, partits hegemònics i càrtels partidistes ha estat relacionada amb un nivell endèmicament baix de satisfacció amb les institucions democràtiques. Durant moltes dècades, aquests càrtels clientelistes han estat capaços d'aprofitar-se dels recursos estatals per a donar als electors incentius materials per a donar suport a la classe partidista dirigent. La quantia d'aquests recursos va excedir amb escreix el total que avui s'apropien els partits a través del seu finançament públic.

El que va succeir en les dècades de 1980 i 1990 va ser que les circumstàncies políticoeconòmiques van fer possible que les frustracions populars contingudes contra els càrtels clientelistes s'articulessin en l’arena política derrocant, almenys en part, els sistemes de partits convencionals.

L'autèntic problema de la variació internacional de la confiança institucional en les democràcies postindustrials, i la reconfiguració resultant del sistema de partits en les dècades de 1980 i 1990, no seria el sorgiment de “nous” càrtels de partits convencionals mitjançant l'expansió del finançament públic dels partits sinó la tenaç persistència dels vells càrtels clientelistes dels partits.

En la política democràtica de masses de les acaballes del segle XIX i dels primers dos terços del segle XX, les maneres d'articulació política mitjançant els partits, els grups d'interès i els moviments socials estaven fosos sòlidament, com es pot il•lustrar amb l'ascens i la caiguda dels “pilars” o “segments” polítics demòcrata-cristians, socialdemòcrates, comunistes o agraris. Els grups d'interès i els partits tenien un estret vincle mutu, prenent uns o uns altres la iniciativa en les etapes formatives d'un d'aquests segments polítics. Els partits polítics, cooperant amb els grups d'interès afiliats, també eren els principals organitzadors dels moviments socials i els actes de protesta política. Aquesta fusió entre l'organització del partit, el grup d'interès i el moviment social, va ser promoguda de vegades per pràctiques clientelistes tancades, enteses aquestes com relacions directes d'intercanvi material entre principals i agents, en les quals els polítics obtenien vots i beneficis materials de l'electorat en canvi de recursos materials de l'Estat en forma de recompenses selectives (per exemple, ocupacions en el sector públic, concessió de contractes, habitatge públic, etc.) i de creació de situacions avantatjoses (per exemple, establint regulacions que ho afavoreixen). De vegades, els partits assolien aquesta fusió sense el clientelisme basat en xarxes associatives sinó més aviat amb incentius socials pensats i dissenyats per a cimentar la vinculació ciutadana amb els sectors polítics tradicionals.


Kitschelt, Herbert (2004), “Diversificación y reconfiguración de los sistemas de partidos de las democracias postindustriales”, Revista Española de Ciencia Política. Núm. 10, Abril, pgs. 9-51