Les principals aportacions entorn de l'estudi dels sistemes de partits i dels diferents tipus existents s'han centrat en una dimensió que definiria als mateixos: el nombre de partits existent en cadascun. Així, Duverger (1951) va establir una inicial diferenciació entre s sistemes bipartidistes i multipartidistes, prenent com exemples a Estats Units o Gran Bretanya dels primers i a França o Itàlia entre els segons. A partir d'aquesta diferenciació va establir una relació simple, encara que eficaç, entre tipus de sistema de partits i estabilitat política, de manera tal que els sistemes bipartidistes demostraven ser més estables que els multipartidistes. Uns anys més tard, Blondel (1968), abundant en el criteri numèric, va incorporar, tímidament, la variable de la grandària del partit per a classificar els sistemes de partits. D'aquesta forma, va obtenir una tipologia de quatre casos: sistemes de dos partits, de dos partits i mig, sistemes multipartidistes amb un partit dominant i sistemes multipartidistes sense partit dominant. En qualsevol cas, aquesta desagregació del tipus multipartidista va mantenir l'aproximació numèrica inicial.

Dos anys abans, Dahl (1966) havia introduït un criteri distint per a analitzar els partits, a partir del com resultava possible distingir sistemes de partits. En el seu estudi clàssic dels partits d'oposició, va establir una classificació en funció de les diferents estratègies adoptades pels partits d'oposició. Segons aquest criteri, es podrien identificar quatre tipus distints de sistemes de partits: competitius, cooperatius-competitius, « coalescents-competitius i estrictament "coalescentes". Aquest estudi inicia d'alguna manera, altra forma d'acostament a l'anàlisi dels sistemes de partits, a través de la caracterització de les relacions entre partits.

Sartori (1976), en el qual segueix sent el treball seminal sobre els sistemes de partits va aconseguir combinar ambdues dimensions, la del nombre de partits i la de la forma de la relació entre partits a través de l'indicador de la polarització ideològica entre els mateixos. Segons aquesta aportació, existirien sistemes de partits únic, hegemònic, bipartidista, predominant, multipartidista moderat i multipartidista polaritzat, al que s'afegiria el sistema de partits atomizat.

Posteriorment, altres autors han aportat anàlisis que han tractat d'aprofundir en aquestes dimensions, encara que el treball de Sartori segueixi sent la referència. Centrant-se en els partits com organitzacions, i defensant la perspectiva segons la qual, la dinàmica de la lluita pel poder en el sí de l'organització ofereix la clau principal per a comprendre el seu funcionament, així com els canvis que experimenta en ocasions. Panebianco (1982) va establir els criteris que permetrien definir el grau d'institucionalització d'un partit polític. D'aquesta manera, es donava entrada a una dimensió especialment útil per a caracteritzar els sistemes de partits, que seria la dimensió temporal o històrica, on destacava la importància del moment fundacional d'aquestes institucions.

En la definició de partit polític es recull des de la clàssica idea de Burke del partit com individus units per principis i compromesos a promoure l'interès nacional fins a la no menys clàssica distinció de Downs que comparteix el fet de ser el partit una coalició de persones i, alhora, un equip en el qual tots els seus membres estan d'acord en totes les seves metes en comptes d'estar-lo solament en una part d'elles, passant per la concepció teòrica de Sartori que els partits són l'estructura intermediària central entre la societat i el govern i que són grups que competeixen electoralment pel poder idea que ja es troba en Weber que advocava per un objectiu dels partits consistent “sempre en l'adquisició de vots en les eleccions”.

El naixement del segle gairebé coincideix amb l'obra seminal d’ Ostrogorski que tindrà una influència notable en la disciplina almenys durant el mig segle següent. La reivindicació d'aquest autor de separar i diferenciar, en l'estudi de la política, les formes polítiques de les forces polítiques va ser fonamental. Les primeres havien estat objecte del pensament clàssic a partir de la Il·lustració i tenien l’exemple més clar en Montesquieu. Es basaven en una relativa simplicitat de la vida política i en el domini de la noció metafísica de la persona en abstracte, considerada com la base universal i immutable de l'ordre polític i per la concepció mecànica de l'ordre moral.
Les segones sorgirien de l'experiència i de la pràctica de la llibertat. Segons el joc democràtic s'anava ampliant, la vida política es feia més complexa i l'actuació de les forces polítiques també es desenvolupava i guanyava en complexitat, sent cada vegada més necessari adquirir un coneixement exacte de com funcionaven aquestes forces.
Paral·lelament, la segona obra influent en els inicis del segle XX va ser la de Michels, la qual assenyalava explícitament que l'estudi i l'anàlisi dels partits polítics constituïa una nova branca de la Ciència Política i de la Sociologia aplicada.
Advocava pel seu caràcter pluridisciplinar a l'ocupar un terreny intermedi entre les disciplines socials, filosòfic-psicològiques i històriques que, no obstant això, necessitava superar la bretxa que suposava l'absència d'anàlisi algun de la naturalesa dels partits.

Weber va recollir aquests primers passos emfatitzant el caràcter dels partits com formes de socialització efímera o de certa durada, apareixent com associacions de tota classe i forma. També es va referir als partits com organització, assenyalant que eren essencialment organitzacions patrocinadores de càrrecs o partits d'ideologia que “es proposaven la implantació d'ideals de contingut polític”.

L'extensió del sufragi després de 1832 a Anglaterra va suposar que els partits tinguessin expressions “*extraconstitucionales” ja que fins a aquell any els partits no tenien cap tipus d'organització fora del Parlament. Fins a llavors el partit era exclusivament el que avui es denominaria el grup parlamentari.
La paulatina extensió del sufragi i la modificació dels districtes electorals va precipitar lentament el sorgiment d'una variada gamma d'entramats i de funcions que, amb el temps, compondrien els elements constitutius de l'univers partidista segons la teoria desenvolupada. La preparació de les candidatures va donar pas a la formació d'associacions de registre (Registration Societies) que, a poc a poc, van anar cobrint el país amb una xarxa organitzativa per a afrontar els assumptes electorals i la necessària creació d'un centre d'organització nacional per a dirigir les operacions electorals en les províncies. Això va afeblir enormement als clubs que fins a 1832 havien estat “les genuïnes institucions polítiques en les quals es van establir els estats majors dels partits, des dels quals s'emetia la veu de comandament per als cercles polítics a Londres i en les províncies”.

A diferència del Regne Unit, on forçosament les seves institucions imposaven un biaix propi als seus partits, el caràcter presidencial de la forma de govern en Estats Units va introduir des de molt primerenc el sistema de convenció que va substituir al del caucus congressional que havia col·lapsat amb motiu del desengany en les nominacions dels candidats presidencials de 1824. Una mica que també havia succeït amb els caucus legislatius en els Estats. D'aquesta manera, es va anar desenvolupant gradualment una maquinària regular en el sí de l'organització del partit sota la forma de convencions que es van moure cap a una extremada centralizació del poder i de l'agenda de la discussió, deixant completament subordinada la vida pública local a les rivalitats en la sorra de la política nacional.

Tant a Anglaterra com en Estats Units, i aquesta era una circumstància extrapolable a altres casos nacionals durant el segle XIX, els partits van passar de ser organitzacions confinades principalment en el Parlament a ser organitzacions esteses als electors.

En l'últim terç del s. XX, els partits eren un sistema estructural a la recerca de traslladar o convertir interessos socials i econòmics directament en poder polític, el que els donava un caràcter intermediari i representatiu inequívoc; i que els partits, més que ser organismes jeràrquics o oligàrquics, en la línia de Michels, eren “una estratarquía”, ja que no havia una unitat de comandament centralitzada sinó un poder diluït a través de l'estructura, en comandaments estratificats amb considerables graus d'independència. El concepte d’estratarquía va venir de Eldersveld (1964) i es va caracteritzar per que el partit desenvolupava la seva pròpia pauta jeràrquica de devolució estratificada de responsabilitat per l'establiment de conflictes, més que arriscava la viabilitat de tota l'organització traslladant tals conflictes als nivells superiors del partit.
Mair (1994) va reprendre el terme per a referir-se que les relacions en el sí dels partits eren més estratàrquiques que jeràrquiques, en el sentit que, com es veurà més endavant, les tres cares que es presenta un partit són cada vegada més autònomes entre si. El concepte de estratarquía ressaltava les peculiaritats dels partits nord-americans, en gran mida les mateixes identificades per Ostrogorski a principis del segle XX.

Un partit té tres cares (Katz i Mair, 1992), que eren subsistemes i que estaven constituïdes per una organització de membres voluntaris, una organització de govern i una organització burocràtica. La primera manifestació al·ludia tant a les
institucions representatives en el sí del partit, que tenia la seva màxima projecció en el congrés del partit, com a les unitats mínimes des de les quals els representants poguessin ser seleccionats. La segona es referia als membres del partit inserits en càrrecs públics, bàsicament els parlamentaris, estant la seva força en relació amb el domini d'aquests sobre les organitzacions de suport. La tercera cara posseïa moltes de les característiques d'altres burocràcies com eren la permanència, la jerarquia i l'especialització i integrava als professionals del partit.

Si per als models precedents era central la idea de l'alternança en el poder per la qual uns partits estaven “dintre” i uns altres “fora”, en el model de partit cártel cap dels partits que integraven el cártel quedava mai “fora”, pel que s'incrementava la sensació que els governants controlaven als governats i no al revés. La democràcia es convertia en “un mitjà per a arribar a l'estabilitat social més que el canvi social [....] Deixa de ser un procés pel qual s'imposen limitacions o controls en l'Estat per la societat civil i en el seu lloc arriba a ser un servei proveït per l'Estat per a la societat civil”. En aquesta situació, les eleccions eren un ritual pacífic per a renovar el lideratge polític en el qual l'Estat es preocupa de la seva provisió així com de la dels partits intervinents. Aquest no seria sinó el cas del paper del finançament públic de la política.


Alcántara, Manuel; Freidenberg, Flavia (2001), “Los partidos políticos en América Latina”, América Latina Hoy, núm. 27, Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, Pgs. 17-35