Les característiques organitzatives de tot partit polític poden detectar-se a partir de com s'ha donat al llarg del temps el que Panebianco planteja en termes de dilemes organitzatius.
Així, l'autor considera que tota organització complexa ha d'enfrontar quatre exigències
contradictòries en el seu funcionament. Això no era considerat un problema per aquells
que analitzen el funcionament partidari d'acord als prejudicis precedents. Els quatre dilemes que planteja li dóna una aproximació més realista de l'anàlisi de funcionament partidari i podria prendre distància de la tesi de Michels, segons la qual es produiria una substitució dels fins partidaris mitjançant l'avanç de l'organització. Panebianco, en aquest sentit, prefereix parlar d'articulació d'interessos més que de substitució.

1. Model racional (l'objectiu és la realització de la causa comuna) / model del sistema natural (l'objectiu és la supervivència i l'equilibri dels interessos particulars. (Panebianco, 1995: 39)

2. Predomini dels incentius col•lectius / predomini dels incentius selectius.

3. Estratègia de domini sobre l'ambient / estratègia d'adaptació a l'ambient.

4. Àmplia llibertat de maniobra dels capdavanters / llibertat de maniobra restringida .

La relació entre fins oficials i processos interns remet al dilema de distribució d'incentius col•lectius i selectius; la relació amb l'entorn al dilema de domini o adaptació a l'ambient. Els incentius col•lectius són aquells que l'organització distribueix de manera homogènia entre els seus membres, poden ser d'identitat, solidaritat i ideològics; els incentius selectius són individuals i poden ser de poder, status o materials.

El procés d'institucionalització constitueix el punt de major rellevància en la teoria de Panebianco i és precisament aquí on utilitza, revisant-lo, bona part de l'instrumental weberià, que, fins al moment, tenia un lloc secundari. D'aquesta manera, proposa la categoria de “coalició dominant”, que constituiria el grup que condueix l'organització partidària; i reformula el concepte de legitimitat.

La institucionalització partidària es refereix a la forma mitjançant la qual l'organització
incorpora els valors i fins dels fundadors del partit. Això implica un salt qualitatiu en el desenvolupament organitzatiu que resideix en el passatge d'una organització considerada pur instrument per a la realització de determinats fins a la institució en sentit propi. Així, l'organització es va convertir en una fi en si mateixa i els objectius s'articulen amb les exigències organitzatives (Panebianco, 1995: 115).

Panebianco utilitza la categoria de “coalició dominant” per a determinar la forma que es dirigeix l'organització i aquest terme és assimilat al “d'oligarquia” de Michels, al “de cercle intern” de Duverger, però, per a Panebianco “... la fisonomia de la coalició dominant és el que distingeix l'estructura organitzativa d'un partit d'un altre . En aquest sentit, aquest concepte pot variar d'acord al seu grau de cohesió interna (relació elits/seguidors), el seu grau d'estabilitat (intercanvis horitzontals entre elits) i el mapa de poder que dóna lloc l'organització (relació entre àrees organitzatives i entre el partit i organitzacions externes) (Panebianco, 1995: 92).

Quant a la legitimitat, l'autor la caracteritza interpretant que els líders polítics s'assemblen a l’empresariat. Contínua amb el símil de la lògica del mercat i considera que la “legitimitat del lideratge està en funció de la seva capacitat per a distribuir ´béns públics ´(incentius col·lectius) i/o ´béns privats´(incentius selectius). Si el flux de beneficis s'interromp, l'organització entra automàticament en crisi: esclataran revoltes, els líders seran posats en dubte durament i es multiplicaran les maniobres per a provocar un canvi de guàrdia i salvar així l'organització” (Panebianco, 1995: 95).

La diferència entre l'incentiu col·lectiu i el selectiu resideix que en el primer els quals ho gaudeixen no són conscients d'això pel que reforcen el seu vincle identitari amb el partit polític mentre que el segon ha d'interpretar-se en clau utilitària.

Iglesias, Esteban (2003), “El partido político por dentro. Una crítica a los planteos teóricos de Sartori y Panebianco”, paper presentat al “VI Congreso Nacional de Ciencia Política”, Universidad Nacional de Rosario, novembre