Per a Panebianco el partit polític és el resultat d'un equilibri entre una sèrie de dilemes organitzatius. Un equilibri que es modifica i evoluciona en el temps. El més bàsic d'ells es planteja entre el partit entès com sistema de fins de la teoria racional, i el partit entès com organització, i quan tal, fi en si mateixa. *Panebianco, al contrari de Michels, rebutja que un partit pugui arribar a prescindir totalment de les seves fins originals. Però és la veritat que l'evolució de tot partit ve marcada per la contínua adaptació d'aquestes fins a la supervivència de l'organització, la qual cosa inclou la persecució d'altres objectius diferents i suposadament intermedis respecte als inicials.

Una de les raons més importants per les quals un partit no pot prescindir fàcilment de les seves fins originàries, és que aquests constitueixen una font insubstituïble de legitimitat en la forma del que Panebianco anomena incentius col·lectius. Aquests, en forma de compensació i estímul ideològic, representen la manera millor d'estrènyer les files del partit al voltant dels seus dirigents.

Ara bé, també en aquest punt ha de donar-se un equilibri entre aquells incentius i els anomenats incentius selectius, que representen el pol oposat del dilema, doncs aquesta segona classe d'incentius, materials i de status, resulta, per definició, limitada i es dedica a recompensar i mantenir la disciplina dels quadres dirigents de l'organització. Són més importants, no obstant això, els incentius del primer tipus, els col·lectius, ja que aquests, pel seu caràcter ideològic, serveixen per a dissimular davant el gruix dels militants que ells no perceben recompenses tangibles per la seva implicació política i, al mateix temps, persuadeixen als beneficiaris dels incentius selectius que els seus mòbils més importants són desinteressats i responen als ideals del partit.

Altres dilemes que se li presenten als partits en la seva evolució i que resulten variants dels dos anteriors són el de conquistar o bé adaptar-se a l'ambient que es desenvolupen, i acotar d'una manera més estricta la gran llibertat d'iniciativa amb que conta el lideratge en el moment fundacional del partit. En un segon període, els partits, ja estabilitzats, mostren un to polític més acomodatici i menys ideològic, doncs el major pes de la burocràcia tendeix a fer del seu manteniment un objectiu en si mateix. Procuren evitar així possibles aventures o excessos ideològics del lideratge. En altres paraules, els incentius col·lectius són desplaçats a poc a poc pels incentius selectius.

Panebianco torna a distanciar-se, no obstant això, de Michels i de la destinació inexorable que la seva "Llei de ferro" marca al desenvolupament dels partits polítics. Aquesta "llei" prescriu que la burocratització, l’oligarquització i la desideologitzación d'aquests arribessin a ser totals. Però el nostre autor entén que el poder en el partit polític és resultat d'una relació d'intercanvi desigual entre dirigents i dirigits. Les bases de l'organització no arriben mai a ser anul·lades per l'oligarquia dominant de Michels. La desigualtat de l'intercanvi consisteix que la llibertat d'acció que obtenen els capdavanteres resulta superior a la qual està a l'abast dels seus seguidors, a la qual cosa se sumen els incentius selectius reservats als dirigents.

Una sèrie de cercles concèntrics, de més a menys allunyats del centre de poder, integren, para Panebianco, l'organització del partit polític. El primer d'ells està compost per l'electorat i, dintre d'ell, per l'electorat fidel, que representa d'una manera característica el gaudi dels incentius col·lectius d'identificació ideològica amb l'organització. Els afiliats es troben en un segon nivell, que inclou el pagament d'una quota i l'assistència, normalment silenciosa, a les reunions del partit. Una frontera incerta separa als afiliats dels militants, als quals Panebianco divideix, al seu torn, en creients i arribistes. Els creients es mouen, abans de res, pels incentius col·lectius; els arribistes, pels selectius.

Aquesta divisió té una gran importància per a la vida interna del partit. Els "creients" s'encarreguen de recordar als líders els objectius finals i, en aquest sentit, conserven la legitimitat ideològica quan la política de l'organització i els seus objectius immediats amenacen allunyar-se massa d'aquella. Ells són qui posen límits a la propensió de tots els partits a oscil·lar d'esquerra a dreta a la recerca de vots. Els "arribistes", per la seva banda, representen la tendència contrària i constitueixen per això el planter natural dels problemes organitzatius, la pedrera dels candidats al relleu del lideratge i la font de les escisions en el partit. A causa del caràcter necessàriament reduït dels incentius selectius que atreuen als “arribistes", aquests són lògicament menys que els "creients".

Resideix aquí un dels equilibris claus per a l'estabilitat i àdhuc la supervivència d'un partit que, amb els "creients", proporciona gairebé sempre al lideratge polític una majoria que pot considerar-se natural.

Ara bé, en què consisteix la desigualtat que caracteritza l'intercanvi entre dirigents i dirigits en tot partit polític? Panebianco emprèn l'explicació amb el que denomina zones d'incertesa. Es tracta d'activitats en les quals, si no el carisma, almenys la competència del lideratge - entesa en un sentit polític i no tècnic -, produeixen uns rendiments que justifiquen l'intercanvi desigual amb la resta de l'organització. Les zones d'incertesa enumerades per ell, en les quals els recursos del lideratge resulten insubstituïbles són: la pròpia competència política o, si escau, el carisma del líder, que aquest pot fer valer amenaçant amb la seva dimissió quan ho consideri oportú. Les relacions amb l'entorn, consistents a determinar les aliances amb altres forces polítiques, o bé a fixar aquelles qüestions objecte de competència amb elles; la comunicació, és a dir, el control del flux de la informació dintre del partit; la de les regles formals, referida a la distribució de tasques, responsabilitats personals i pautes de funcionament del partit com organització; el finançament del partit, tant interna com externa; finalment, la política de reclutament del partit que permet decidir al lideratge sobre els quals entren i surten de les seves files, així com els ascensos i destitucions en l'organització.

El lideratge els recursos del qual s'acaben d'enumerar, mai és exclusivament personal ni monolític. Un partit polític sempre està regit per una Coalició dominant, - segons l'opinió de Panebianco, que encunya aquí un dels seus principals conceptes d'anàlisis de partits -. Aquesta Coalició suposa, generalment, una construcció política difícil, i les variants que presenta en un partit o un altre representen un dels seus principals elements de diferenciació entre ells.

El grau de cohesió interna, el d'estabilitat i el mapa de poder representen els criteris per a analitzar la Coalició dominant en cada cas. El primer d'ells té a veure amb si les "zones d'incertesa" es troben sota un control dispers o centralitzat. Una o altra situació remet a l'existència o inexistència en el partit en qüestió de faccions (grups organitzats) o tendències (d'organització més feble). Les faccions poden representar, bé un cort vertical del partit sencer, bé grups geogràficament concentrats. La seva existència comporta, en tot cas, un control dispers de les "zones d'incertesa" del partit i una menor estabilitat d'aquest. La qual cosa, puntualitza Panebianco, no significa que les Coalicions dominants unitàries no impliquin també sempre l'aliança entre diferents grups.

L'estabilitat d'una Coalició dominant dependrà, per la seva banda, de la capacitat del lideratge per a distribuir en les proporcions adequades incentius selectius i incentius col·lectius; això és, del grau de satisfacció de les aspiracions de promoció i status de les elits del partit i, a més, que l'aplicació de la línia política de l'organització alimenti convenientment la identitat col·lectiva de militants, afiliats i electors o, en altres termes, la legitimitat ideològica del partit en qüestió. És evident que ambdues exigències tendeixen a contraposar-se i mantenir-les en equilibri no resulta senzill. Panebianco insisteix que tota Coalició dominant està presonera de la seva corresponent línia política. No pot prescindir d'ella sinó, a tot estirar, tractar d'adaptar-la d'una manera coherent, doncs s'arrisca, en cas contrari, a perdre la seva legitimitat davant els restants cercles de l'organització.

Però un partit polític no és exclusivament una organització per a l'exercici del poder i la configuració de grups socials. Panebianco concedeix així mateix màxima importància a la seva trajectòria històrica, convençut que, juntament amb la variable de la relació amb el seu entorn, són els factors de més pes en la seva fisonomia i funcionament.

Julià, Santos (1995), “Política en la Segunda República”, Revista Ayer, núm. 20, pàg. 81-110