Entre els principals factors que fan intel·ligibles els comportaments i activitats de l'organització es troben els compromisos als quals s'arriba entre els diferents objectius i interessos existents en el seu seno (Panebianco, 1990:103) i, en ocasions, les dificultats i fins a la incapacitat per a arribar a aquests compromisos. Aquests conflictes d'interessos estan vinculats al desenvolupament d'un sistema de desigualtats intern que es desenvolupa a partir dels diferents rols que ocupen els diferents components de l'organització una vegada que aquesta arriba a cert nivell d'expansió.

Aquest sistema de desigualtats suposa una diferent disponibilitat sobre els recursos vitals per al funcionament organitzatiu. De totes maneres, és necessari destacar en aquest punt que tots i cadascun de qui formen part de l'organització posseïxen diferents recursos que fan al seu funcionament; cada actor precisa, per a l'assoliment dels seus objectius, recursos que estan en mans d'algun altre i és lògic, en conseqüència, que es vegi en la necessitat d'intercanviar aquests recursos.
En cap organització mitjanament complexa estan absents aquests intercanvis, ja que la pròpia especialització funcional i diversificació estructural impedeix la concentració total dels recursos necessaris per al funcionament de l'organització. Les característiques que adopta l'intercanvi dels recursos entre els actors organitzacionals i entre cadascun d'ells amb l'ambient en el qual l'organització es desembolica resulten fonamentals per a comprendre les relacions de poder que es desenvolupen a l'interior del partit.

Els partits polítics són institucions on una multiplicitat d'interessos s'articulen a través d'intercanvis. Com assenyala Peter Blau (1964), tota interacció social suposa intercanvis recíprocs entre persones. Les relacions de poder, d'acord a aquest enfocament, poden descriure's com relacions on l'intercanvi és asimètric, desigual.
Ja es va esmentar que la participació en els partits respon a causes d'allò més “variades i complexes”. Permeti-se'm de totes maneres avançar d'aquí en més a partir d'una sèrie de pressupostos. Si observem la literatura que destaca aquest tipus de relacions d'intercanvi, veiem que, amb fins explicatives, s'ha utilitzat una distinció en extrem simplificada entre dues categories de participants o actors organizacionales: líders i activistes. A partir d'aquesta distinció, s'assumeix que els activistes orienten la seva acció prioritàriament a partir de certs principis i valors; busquen, en la seva majoria, que el partit realitzi certes polítiques lligades a aquests principis i que els brindi una identitat comuna basada en la pertinença a aquest partit.

Els líders, en canvi, sense que necessàriament deixin de compartir aquells principis i valors, privilegien de totes maneres altres objectius lligats a les seves pròpies carreres polítiques, bàsicament a través de càrrecs públics o en el partit, per a això s'orienten cap a la recerca més pragmàtica de vots i de participació en el govern (Aquest esquema, amb variants, prové de la sociologia de les organitzacions, trobant àmplia difusió en la literatura sobre partits des d'un enfocament estructural organitzatiu. Vegi's P. Clark i J. Wilson (1961); P. Blau (1964); Joseph Schlesinger (1965), i, més recentment Kaare Strom (1990) i Alan Ware (1994). En aquesta línia s'inscriu la “Llei de disparitat curvilínia”, de J. May (1973), segons la qual el lideratge tendeix a adoptar actituds més pragmàtiques que la militància.
Per descomptat, l'esquema es mostra directament refutat en molts casos històrics en els quals els lideratges s'han mantingut aferrats als principis orientadors de la seva organització, tot i que aquesta actitud no els acostés ni major quantitat de vots ni càrrecs públics. No obstant això, una apabullant evidència empírica permet, almenys en el que fa als partits rellevants, reconèixer certa validesa al model).

Així, l'esquema pressuposa que de no intervenir la necessitat de retribuir a l'activisme per la participació, els líders tendirien a flexibilitzar el seu compromís amb un programa en nom de la consecució dels seus objectius personals o del grup al que pertanyen. No obstant això , s'admet que això no succeïx des que l'esquema implica que els líders requereixen la participació dels activistes en les més diverses formes (des de la preparació i l'assistència a un acte, el vot en l'elecció interna, la fiscalització d'un comici, etc.) a fi d'arribar a els càrrecs pretesos; per a això, han d'oferir als activistes el compromís de dur endavant certes polítiques basades en determinats principis.

Referint-se a aquest tipus d'intercanvis assenyalava Panebianco (1990:40): “aquest raonament explica per quin les fins oficials prescrits per la ideologia organitzativa no són una pura façana, per què han d'engegar-se almenys certes activitats, per limitades que siguin, orientades a la seva consecució”. Aquest esquema - simplificat a l'extrem- de relacions intrapartidarias va poder utilitzar-se com marc per a la interpretació del funcionament intern dels grans partits de masses de les democràcies europees des de fins del segle XIX i durant la primera meitat del segle XX: grups socials amb una identitat col·lectiva i amb certs objectius definits integrats en partits compromesos amb aquesta identitat i aquestes fins; importants nuclis d'activistes brindant la seva participació i alhora exercint alguna forma de control sobre les decisions dels lideratges. En les últimes dècades, no obstant això, les importants transformacions que han tingut lloc en les estructures organitzatives dels partits han posat en dubte la validesa explicativa d'aquest esquema.

CANVIS EN ELS RECURSOS, CANVIS EN ELS INTERCANVIS: CANVIS EN ELS PARTITS.

En efecte, l'esquema d'intercanvis entre base militant i lideratge que servia per a explicar l'orientació dels grans partits de masses de la primera meitat del segle XX, va enfrontar una sèrie de radicals transformacions. No em detindré aquí a repassar les diverses explicacions que s'oferixen sobre el fenomen; en canvi, em limitaré a assenyalar breument dos factors usualment reconeguts com determinants en aquest punt - els canvis en l'estructuració social i els avanços en el camp de la tecnologia-, per a referir-me amb ells a la manera que es van veure afectades les relacions d'intercanvi a l'interior d'aquestes organitzacions.

Pel que fa a les alteracions en l'estructuració de la societat, val dir que el sistema de partits de la democràcia de masses havia contribuït a congelar les identitats col·lectives originades en l'estructura social de fins del segle XIX i començaments del XX (Lipset i Rokkan, 1992; Bartolini i Mair, 1990). No obstant això, a poc a poc la rígida estructura de classes d'aquella societat europea es va anar reformant al temps que s'expandien els sectors mitjos de la població.
Al seu torn, les antigues identitats començaven a descongelar-se i a reconstituir-se en una multiplicitat d'identitats complexes que ja no es vinculaven ni única ni principalment a les relacions que sorgirien de la producció. Davant aquestes circumstàncies, els partits van ser abandonant la pretensió de conservar un sector social de referència predeterminat. De fet, va deixar d'existir un grup social definit d'una vegada i per a sempre en el qual referenciar-se, amb un programa que ho contingués.
La competència electoral es va desplaçar així a la discussió entorn d'assumptes puntuals sobre els quals els partits, que van passar a competir per públics similars, havien d'anar prenent posicions davant cada elecció (Panebianco,1990; Bartolini, 1988; Katz i Mair, 1995; Maor, 1997; Manin, 1998). En aquest marc, sembla inevitable que el militant creient es desvinculi d'una organització que ja no planteja una causa ni una identitat que justifiquin el lliurament del seu temps i del seu esforç.

Aquest tipus de militància tendeix llavors a traslladar-se des dels partits cap a una pluralitat heterogènia d'organitzacions socials que plantegen demandes particulars. Per la seva banda, els canvis tecnològics duen a una redistribució de rols dintre dels partits. La participació, principal recurs en mans de l'activisme, solia ser fonamental per al funcionament de l'organització partidària; en canvi d'aquesta participació, el lideratge havia de garantir la provisió de certs incentius col·lectius, que es traduïen – en termes generals- en el seguiment de la línia política proclamada.
Però els activistes creients van veure erosionar-se el seu principal recurs - el valor de la participació-, en mans de la tecnologia; els mitjans massius de comunicació van reemplaçar a l'activista en el rol d'intermediació entre el partit i aquest públic independent i heterogeni esmentat en el fragment anterior. Sense un recurs valuós que oferir, els activistes es fan prescindibles i es queden sense armes per a reclamar el que abans rebien, tot la qual cosa accentua l'original asimetria entre ambdós.

D'aquesta manera, el líder deixa de veure's lligat als compromisos que ho obligaven a mantenir una línia política per a garantir el suport i la participació de la militància. La combinació d'aquests dos factors recién esmentats han produit profundes transformacions en les relacions de poder a l'interior dels partits.

Una presència important d'activistes obligaria a la coalició dominant de l'organització a mantenir la línia política per a conservar la seva legitimitat (Panebianco, 1990:97). No obstant això, els militants creients ja no habiten en els partits polítics rellevants; són incentius selectius de diferent índole els quals expliquen la permanència de membres en els diferents nivells d'aquestes organitzacions. Una de les conseqüències més notables és que aquesta situació permet als capdavanters evadir-se del compromís de respectar la línia política perquè ja no hi ha qui l'hi exigeixi dintre del partit; a ningú se li ocorreria en aquest àmbit demanar seriosament una rendició de comptes pel respecte a la plataforma partidària.

Al prescindir de la militància, els partits esdevenen molt menys cercadors de polítiques (policy seeking) i més cercadors de vots o de càrrecs (vote o office seeking) (Strom, 1990; Wolinetz, 2002). Tot això va produir en el seu moment un profund debat sobre la crisi dels partits i el seu possible reemplaçament pels moviments socials com el nou àmbit on s'agregarien i canalitzarien les demandes socials. No obstant això, com ho ratifiquen nombrosos treballs recents, en la seva nova modalitat organitzativa, sense el concurs de l'activisme ideològic, el partit polític va subsistir i es va mantenir incólume com institució fonamental del règim representatiu, tant en les democràcies més consolidades com en aquelles que es troben en processos de transició i consolidació. I no obstant això, si una institució tan fonamental del règim representatiu havia sofert una transformació tan radical, aquest canvi no podia deixar de tenir una important repercussió sobre el propi règim polític.


Scherlis, Gerardo (2004), "Redistribución de recursos en los partidos políticos argentinos", dins de AAVV, Veinte años de democracia - Ensayos premiados (2004), Flacso, pàg. 41-62.